Ramon Muntaner

Qui era Ramon Muntaner

«Què us diré?»: la pregunta torna una vegada i una altra a la Crònica de Ramon Muntaner, i el pòrtic de l’AELC la posa com a exemple de la relació constant del narrador amb el públic a qui s’adreça. L’Enciclopèdia Catalana hi troba «fortes marques d’oralitat», i ressons de la cançó de gesta, de la poesia trobadoresca i fins i tot de novel·les franceses: Muntaner era un laic que havia conegut la literatura d’oïda i de memòria, no a l’escola ni en llatí. Home d’acció, a més del català parlava aragonès, occità, francès, sicilià i altres parlars italians, i també grec i àrab.

La va escriure entre el 1325 i el 1328 a l’alqueria de Xilvella, l’actual Xirivella, a l’Horta de València. Hi narra els regnats de Jaume I fins a Alfons el Benigne, la coronació del qual, el 1328, tanca el llibre, i al pròleg fingeix, diu l’Enciclopèdia, que un poder superior li encarrega d’escriure el que n’havia vist. La mateixa font adverteix que com a document no és fiable «en termes moderns»: Muntaner hi posa els fets al servei d’«una fe política que no coneix l’ombra del dubte», i engrandeix tant les gestes dels reis i de Roger de Flor com les pròpies. Però els capítols 194 a 244 són l’«únic testimoni occidental conegut» de l’expedició dels almogàvers a Orient, que ell va fer. El capítol 272 és un poema, el Sermó per lo passatge de Sardenya e Corsega (1322): 240 versos alexandrins en provençal per encoratjar Jaume II a conquerir Sardenya.

L’Enciclopèdia en segueix la difusió fins al Tirant lo Blanc, on Joanot Martorell va aprofitar materials de Muntaner com la peripècia oriental del protagonista. Al segle XX, Carles Riba el va presentar el 1925 com un «home d’imperi», mentre que Joan Fuster, a l’assaig «Lectura de Ramon Muntaner», va prendre distància dels seus entusiasmes: l’aventura dels almogàvers va ser, per a ell, una «heroica barrabassada», cosa que no treia mèrit al cronista, autor d’un relat «enlluernador».

Muntaner va néixer a Peralada el 1265. El seu pare, Joan Muntaner, va allotjar a casa Jaume I i Alfons el Savi, i el pòrtic diu que haver-los vist de prop quan era un nen el va marcar tota la vida. Després que les tropes franceses cremessin la vila, el 1285, ja no hi va tornar. Durant el setge de Messina, la defensa d’una part de la ciutat va anar a càrrec seu, i a la Companyia Catalana d’Orient de Roger de Flor va ser mestre racional; l’Enciclopèdia hi destaca la seva actuació a Gal·lípoli, el juliol del 1306. Va caure presoner dels venecians al Negrepont. El rei Frederic de Sicília li va confiar el govern de les illes de Gerba i els Quèrquens (1309-1315), i el 1315 va ser ell qui va portar de Catània a Perpinyà el futur Jaume III de Mallorca, que tenia poques setmanes. Es va casar a València el 1311 i en va ser jurat. El 1332 es va traslladar a Mallorca, on Jaume III el va fer camarlenc seu i batlle d’Eivissa. Va morir a Eivissa el 1336, amb el càrrec, i el van enterrar a València.