Jaume Copons

Qui és Jaume Copons

El 2018, No llegiré aquest llibre va guanyar el premi Llibreter de literatura infantil i juvenil i, el mateix any, el premi Atrapallibres en la categoria de nou anys. Segons la llista de premis de l’AELC, Jaume Copons va tornar a guanyar l’Atrapallibres el 2024, amb Filstrup, en la categoria d’onze anys, i el 2011 En Caratallada i els altres havia obtingut el premi Cifre de Colonya. La pàgina que li dedica l’associació, elaborada amb documentació i textos del mateix autor, diu que ha escrit còmics, àlbums, contes, novel·les gràfiques i novel·les, a més de guions per a la televisió i la ràdio, i que els seus llibres s’han traduït a llengües com l’anglès, el polonès, el coreà o el lituà.

Els primers premis que li recull l’AELC són de l’entorn del canvi de segle. El 1999 va guanyar el premi El castell dels tres dragons de teatre d’humor amb Un cas difícil. L’any següent, H. Bass va obtenir el Ferran Canyameres de novel·la juvenil; el 2001, Plagis, projectils i altres substàncies, el Recull-Joaquim Ruyra, i el 2002 va sumar el Lambda de narrativa, amb El millor del pitjor del cas, i el premi Rafel Cornellà de retrat literari dels Premis Recull, amb Vull dir Jaume Brossa. El 2003 la novel·la breu Biaix va guanyar el Ciutat de Mollerussa.

La resta de la trajectòria la conten els textos del mateix Copons a la pàgina de l’AELC. Hi explica que va créixer a Sant Andreu de Palomar i que, després d’estudiar filologia catalana, va donar classes a secundària. Al cap de poc va entrar com a guionista a Barri Sèsam, del qual va escriure les tres últimes temporades. Segons el pòrtic, durant anys va combinar les classes amb l’escriptura de les primeres novel·les, i va ser aquella feina de guionista la que el va decantar cap al públic infantil; ja entrat el segle XXI, va decidir dedicar-se només a escriure. Hi consta també que ha visitat escoles, biblioteques i llibreries per trobar-se amb els lectors.