Carles Duarte

Qui és Carles Duarte

Tres llibres de Carles Duarte porten el subtítol de Tríptic hebreu: Cohèlet i Ben Sira, del 1996, i Qumran, del 1997, que després es van aplegar en un sol volum. Els dos primers li van valer, respectivament, el premi Rosa Leveroni i el Vila de Martorell. L’Enciclopèdia Catalana descriu la seva poesia com a «inspirada en el paisatge i la cultura mediterranis», amb l’oblit, el somni i la tendresa com a temes, i la biografia de l’AELC, en unes pàgines documentades pel mateix autor, hi afegeix el diàleg amb pintors, escultors, fotògrafs i cantants. Segons l’Enciclopèdia, D’una terra blava parteix d’unes escultures de Manuel Cusachs, i La llum, de fotografies de Francesc Guitart. El centre del temps (2003) va obtenir el premi Crítica Serra d’Or de poesia, i Alba del vespre, el premi de la Crítica de poesia catalana. El primer recull havia estat Vida endins (1984), i la llista de l’Enciclopèdia arriba fins a La respiració de les plantes (2020). La seva poesia s’ha recollit en dues antologies, l’edició bilingüe La terra i el somni (2000) i S’acosta el mar. Poesia 1984-2009 (2010), aquesta a cura de David Jiménez.

Paral·lelament, la llengua va ser la seva feina. Entre el 1979 i el 1989 va col·laborar amb Joan Coromines en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, i l’Enciclopèdia el compta entre els «introductors i formuladors» del llenguatge administratiu i jurídic català d’avui: amb Antoni M. Badia i Margarit va publicar el Curs de llenguatge administratiu català (1979), i va dedicar la tesi doctoral a la terminologia jurídica del Llibre de les Costums de Tortosa. Va treballar a l’Escola d’Administració Pública de Catalunya del 1981 al 1989 i va dirigir la Revista de Llengua i Dret entre el 1983 i el 2003. També va escriure narrativa breu, amb Somnis (1994) i Ulls encendrats (2005), i un llibre de records, Als llavis duc una fulla de menta (2008). L’AELC li atribueix traduccions, al català i al castellà, de gairebé tota l’obra de la quebequesa Hélène Dorion, i versions castellanes de Màrius Sampere i de Miquel Martí i Pol; el 2016, Jad Hatem li va dedicar, juntament amb Joan Vinyoli, l’estudi La llum i la mort en la poesia de Carles Duarte i Joan Vinyoli.

Nascut el 16 de setembre de 1959 a Barcelona, es va llicenciar en filologia catalana. Del 1999 al 2003 va ser secretari general de la Presidència de la Generalitat, i hi va ocupar, entre altres càrrecs, el de director general de Difusió. Va presidir la Fundació Catalunya del 1983 al 1989 i els premis Recull de Blanes del 1995 al 2007, i va dirigir la Fundació Lluís Carulla. El 2012 va ser nomenat president del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, i el 2016 va passar a dirigir la Institució Cultural del CIC. El 2003 el govern francès el va fer cavaller de l’Orde de les Arts i les Lletres, el 2007 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2022, segons l’Enciclopèdia, el premi Ondras de la Fundació Sardenya.