Jordi Coca

Qui és Jordi Coca

Jordi Coca va publicar la primera novel·la, Un d’aquells estius (Els Lluïsos), el 1971, i la biografia de l’AELC calcula que des d’aleshores ha editat més d’una trentena d’obres entre narrativa, traduccions i assaig. Entre els premis que hi recull hi ha el Documenta del 1987 per Mal de lluna, el Josep Pla per La japonesa (1992), el Sant Jordi del 2000 per Sota la pols, el Joanot Martorell per Cara d’àngel (2004) i el Sant Joan per La nit de les papallones (2009). En caure la tarda (2012) va obtenir el premi de la Crítica Catalana de narrativa del 2013, i El diable i l’home just (2014), que la mateixa font descriu com una novel·la epistolar de rerefons existencialista, el Crítica Serra d’Or de novel·la. Paisatges de Hopper, finalista del premi Sant Joan del 1994, és fruit dels sis mesos que va passar a Berkeley el 1992 com a professor visitant, que va aprofitar per estudiar a fons el pintor. La seva poesia s’inscriu, segons el pòrtic, «en bona mesura dins els paràmetres de la poesia oriental», i ha fet versions de Matsuo Basho i de Maurice Maeterlinck.

«Per què el teatre? No ho sé», escrivia el 1994 en un text que reprodueix l’AELC. Hi explicava que «no volia ser actor, ni director, ni investigador», i que l’atreia una professió «on es treballa necessàriament en grup». Es va formar en art dramàtic mentre feia altres feines, i amb el temps es va doctorar en arts escèniques. A l’Institut del Teatre, on va treballar molts anys, va ser director entre el 1988 i el 1992 i hi va fer també de cap del Centre d’Investigació i Documentació, de professor i de responsable d’activitats culturals. En aquella època es va implicar en la política: va militar a Iniciativa per Catalunya, on va ser membre de la Comissió Permanent, i l’Ajuntament de Barcelona el va nomenar director d’Acció Cultural. De les seves obres de teatre, la primera que es va publicar va ser Platja negra (1999); de Tempesta a les mans (2005) en va signar ell mateix la direcció, i Interior anglès (2006) va pujar a escena el 2007. Ha fet versions de l’Antígona de Sòfocles, que es va veure al Teatre Lliure, d’Els senyors Borkman d’Ibsen i de la Nausica de Maragall, que va dirigir Hermann Bonnín, i com a director ha muntat obres de Samuel Beckett, Joan Brossa i Peter Handke, entre d’altres.

L’assaig, diu el pòrtic, l’ha dedicat principalment al teatre, amb llibres com Joan Brossa o El pedestal són les sabates (1971), El teatre de Josep Palau i Fabre (2013) o L’Agrupació Dramàtica de Barcelona. Intent de Teatre Nacional Català (1955-1963) (1978). Per a la Televisió de Catalunya ha escrit guions de programes com Els museus o Tot art. Va néixer a Barcelona el 1947. La biografia de l’AELC situa als catorze anys el descobriment de la literatura, que ell ha qualificat d’il·luminació, i explica que conèixer els països de l’Est, cap a finals dels seixanta, el va portar a revisar les seves idees polítiques.