Joan Brossa

Qui era Joan Brossa

Pere Gimferrer va escriure que l’obra de Joan Brossa volia «fer esclatar el caràcter de monòleg del poema habitual», i que aquest propòsit la portava alhora a la poesia visual i al teatre. L’AELC, que reprodueix la cita, situa a finals dels anys cinquanta l’arribada a la poesia visual, fruit d’un «progressiu sintetisme» alimentat per la recerca sobre el llenguatge, el cinema i la filosofia oriental, i la considera «totalment autèntica» en títols com Frègoli (1965). Després vindrien el treball amb objectes, les instal·lacions i els happenings, que ell anomenava «accions espectacle», i una col·laboració cada cop més estreta amb artistes plàstics.

El teatre l’havia atret molt abans. Als anys quaranta ja escrivia el que ell anomenava «poesia escènica», un teatre on el diàleg ho condueix tot, amb obres com Quiriquibú i El crim (1945) o Nocturns encontres (1947). L’atenció a la forma —el sonet, les estrofes clàssiques— li venia, segons l’AELC, de la influència de J. V. Foix, i l’experimentació amb les formes tradicionals —el sonet, l’oda sàfica, els sainets, el teatre-cabaret— no la va abandonar mai. En aquells anys vivia amb molt pocs recursos, i la major part del que escrivia quedava inèdita. Em va fer Joan Brossa (1951), escrit sota la influència del seu amic João Cabral de Melo, poeta brasiler, va girar l’obra cap a la denúncia política i social.

Nascut el 1919 a Sant Gervasi, fill d’un artesà, als disset anys es va allistar a l’exèrcit republicà. Després de la guerra i del servei militar a Salamanca es va guanyar la vida de gravador, l’ofici del pare, i venent llibres prohibits. En una entrevista del 1990 que recull l’AELC, recordava que en aquella «rabiosa postguerra» Foix el va posar en contacte amb Joan Prats, i Prats amb Miró. Amb Arnau Puig, Joan Ponç i Antoni Tàpies va fer el 1947 l’únic número d’Algol, i l’any següent, amb ells i amb Modest Cuixart i J. J. Tharrats, va fundar Dau al Set, que publicava una revista mensual que l’AELC situa a prop del surrealisme i de l’existencialisme; els seus textos hi exploraven l’automatisme psíquic i les imatges hipnagògiques.

Fins al 1970, segons l’AELC, la seva obra només s’havia publicat de manera molt parcial. Aquell any Ariel li va editar Poesia rasa, amb poemes del 1943 al 1959, pròleg de Manuel Sacristán i coberta de Tàpies, i la mateixa font diu que va ser el llibre que el va fer conèixer al gran públic. Els premis de poesia van venir després: el Crítica Serra d’Or (1980) i la Lletra d’Or (1981) per Rua de llibres, el Premi Nacional de la Crítica per Sonets a Gofredina, el Ciutat de Barcelona del 1987 per Viatge per la sextina i, als noranta, els de la crítica per Passat festes. El teatre es va reunir en sis volums, Teatre complet. Poesia escènica, que Edicions 62 va començar a publicar el 1973; el tercer li va valer el Ciutat de Barcelona del 1978, que per a l’AELC és «el primer guardó de la seva carrera», i el Crítica Serra d’Or de teatre de l’any següent. El 1998 va rebre el Premi Nacional de Teatre, i des del 1997 Barcelona té l’Espai Escènic Joan Brossa.

Als anys vuitanta, observa l’AELC, el centre de la seva experimentació es va anar desplaçant de la literatura cap a les arts plàstiques. Els poemes visuals corporis van sortir al carrer —el Poema visual transitable del Velòdrom de la Vall d’Hebron és del 1984—; l’antològica que li va dedicar la Fundació Miró el 1986 li va obrir, segons la mateixa font, les portes del reconeixement internacional, i el 1991 el Reina Sofía de Madrid li’n va fer una altra. El 1992 va rebre el Premi Nacional de Cultura d’arts plàstiques. Va morir a Barcelona el 30 de desembre de 1998, mentre es preparaven els actes pels seus vuitanta anys. L’any següent va sortir l’antologia que ell mateix havia deixat enllestida, Memòria encesa. Mosaic antològic, i es va crear la Fundació Joan Brossa.