Borja de Riquer

Qui és Borja de Riquer

El 1992, en el Primer Congreso de Historia Contemporánea de España, Borja de Riquer va defensar una ponència que, segons la Gran Enciclopèdia Catalana, «polemitzava entorn del fracàs de la construcció de la identitat nacional espanyola al segle XIX», i que es va publicar a Itàlia el 1993 i a França i Espanya el 1994. L’Enciclopèdia el considera especialista en el catalanisme i en la Restauració. La seva tesi doctoral va sortir el 1977 com a llibre, Lliga Regionalista: la burgesia catalana i el nacionalisme (1898-1904), i amb J. B. Culla va escriure El franquisme i la transició democràtica. 1939-1988 (1989), el volum set de la Història de Catalunya que dirigia Pierre Vilar. Entre els seus llibres hi ha també L’últim Cambó (1936-1947) (1996) i Francesc Cambó. L’últim retrat (2022), que Edicions 62 presenta com una biografia.

Com a director, l’Enciclopèdia li registra Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans, en dotze volums (1995-1999), la Història mundial de Catalunya (2018) i Vides catalanes que han fet història (2020), i el 2006 va codirigir el diccionari Catalunya durant el franquisme. També va dirigir La memòria dels catalans (2025), on, segons l’editorial, s’expliquen més d’un centenar d’elements de la memòria nacional de Catalunya, de la senyera i la sardana fins al Barça o els castellers.

Va ser professor de la Universitat Autònoma de Barcelona del 1969 al 2015, i hi va guanyar la càtedra d’història contemporània el 1988; s’havia llicenciat el 1968 per la Universitat de Barcelona. Va ser un dels membres de la comissió d’experts que va treballar perquè tornés la documentació de la Generalitat republicana que es conservava a l’Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca. El 2017 va rebre la Creu de Sant Jordi, i el 2018 va assumir la presidència de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. El seu pare era Martí de Riquer i Morera.