Josep Palau

Qui era Josep Palau

El 1941 Josep Palau i Fabre va acollir a casa seva, d’amagat, les primeres sessions d’Amics de la Poesia, que ell mateix havia organitzat. El pòrtic de l’AELC li reconeix un paper important en la represa literària de la postguerra com a organitzador de recitals i com a creador i editor de Poesia (1944-1945). En aquella revista hi convivien Salvador Espriu, Marià Manent, Carles Riba o J. V. Foix amb noms nous com Joan Triadú o Rosa Leveroni, i Palau hi publicava versions de Mallarmé, Rimbaud o Breton, sovint les primeres que se’n feien en català. Després va ser un dels fundadors d’Ariel (1946-1951). El seu primer recull, L’aprenent de poeta (1944), va causar impacte, diu la biografia de l’associació, per l’erotisme d’alguns poemes. El 1952 el va incloure, amb altres reculls, a Poemes de l’alquimista, el volum que aplega la seva poesia i que va revisar i ampliar diverses vegades. La biografia en fa un «pretès seguidor» de la línia poètica de Rimbaud i Artaud —que més endavant va traduir—, però hi veu una afinitat d’idees més que d’estil: la seva poesia és, en general, racional i lúcida.

El 1946 el govern francès li va concedir una beca d’un any a París; se li va renovar, i s’hi va quedar setze anys. Els primers temps es va guanyar la vida amb feines diverses —extra de cinema, professor d’espanyol, cambrer— fins que cap al 1953 va entrar a la Casa de México. A París va conèixer, entre d’altres, Artaud, Camus i Octavio Paz, i sobretot Picasso. En un text que reprodueix l’AELC, Palau explica que era un pintor «del qual jo sentia parlar a casa meva des de menut» —el pare, Josep Palau i Oller, era pintor i decorador—, però que no el va conèixer fins al 1947, «un any després d’haver escrit el primer llibre sobre ell». Segons la biografia, aquella trobada va marcar els seus assaigs, que gairebé tots estudien Picasso: Picasso a Catalunya (1967 i 1975), Estimat Picasso (1998), premi Lletra d’Or, El secret de les Menines de Picasso (1981) o Picasso per Picasso (1970), sobre els autoretrats. La seva «obra magna picassiana», en paraules de la mateixa font, són els volums biogràfics que va començar amb Picasso vivent, 1881-1907 (1980); el quart, Picasso 1927-1939. Del Minotaure al Gernika, va sortir pòstumament el 2011. El pòrtic recull que és considerat «un dels màxims experts internacionals sobre l’obra i la personalitat de Picasso».

Va tornar a Catalunya el 1961 i entre el 1962 i el 1975 va viure retirat a la cala Grifeu, sense deixar els viatges relacionats amb Picasso. Després va presidir el PEN Català (1976-1979), va tornar al teatre amb diverses posades en escena i va començar a publicar narrativa, amb Contes despullats; Les metamorfosis d’Ovídia (1996) va reunir dotze narracions. La prosa sobre estètica i literatura la va aplegar als Quaderns de l’alquimista (1976), que va anar ampliant en edicions posteriors. Va rebre, entre d’altres, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1999), el Premi Nacional de Cultura (1996), la Creu de Sant Jordi (1989) i el Crítica Serra d’Or a les obres completes (2006). Nascut a Barcelona el 1917, hi va morir el 2008; des del 2003 presidia la Fundació Palau de Caldes d’Estrac, inaugurada aquell any.