Josep Ros i Artigas

Qui era Josep Ros i Artigas

El 1992 Josep Ros i Artigas es va autoeditar Petit mosaic de tannka, un llibre en què l’Enciclopèdia Catalana el troba «fidel al seu concepte de poesia dels anys trenta». Aquell concepte és el de L’oreig i la branca (1938), el poemari que li va prologar Marià Manent: segons l’article, la poesia hi és una «via d’humanització del món», una manera de copsar les coses des de la mirada de l’infant que, alhora, dignifica l’ànima humana. La font hi assenyala també la proximitat amb Manent en el llenguatge, «molt treballat i musical». Entre un llibre i l’altre hi ha la postguerra, en què va escriure i traduir menys: als anys quaranta va publicar a l’antologia Poesies, al costat de Rosa Leveroni, Josep Romeu i Palau i Fabre, i el 1954, uns Goigs a la Sagrada Família.

L’Enciclopèdia atribueix als anys trenta «una gran activitat literària». Hi va publicar teatre: La Simona del castell (1935) i, a la «Biblioteca Teatral de les Escoles Catòliques», L’Eloi, ferrer de Figueres (1935), El pessebre de la cegueta (1933) i La filla del joglar (1934). El 1937 va treure un recull de narracions, Hong-Cong, 19 (groc-oliva), en què l’article veu una mirada «compassiva i irònica» sobre les persones. Va traduir Shelley, Hemingway, Baring i Mansfield, i també poemes i novel·les angleses. A la postguerra va recuperar les seves traduccions catalanes de Hemingway i de Mansfield i va traduir Baring al castellà. Va néixer a Vilassar de Dalt el 1907 i hi va morir el 1998.