Joan Baptista Xuriguera

Qui era Joan Baptista Xuriguera

Les dues primeres novel·les de Joan Baptista Xuriguera i Parramona, Desembre (1934) i Hilde (1935), són de temàtica social segons l’Enciclopèdia Catalana. Josep Camps i Arbós, a lletrA, hi afegeix Margarit, escrita el 1935 però publicada el 1959, i explica que totes tres responien a dos interessos de la narrativa d’aquell temps: la crítica de la burgesia feta des d’una posició revolucionària i «la psicologia dels personatges». De Desembre, que dona testimoni de la insurrecció de Jaca, la biografia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) recorda que es va considerar llavors «la primera novel·la catalana amb una tendència exclusivament proletària». Havia començat a escriure a Lleida, a la revista Lleida, que dirigia el seu germà gran, Ramon Xuriguera: segons lletrA, hi va publicar poemes, narracions i, sobretot, crítica. Va col·laborar també a Art i a Combat, entre altres capçaleres. El 1932 es va instal·lar a Barcelona. En aquells anys va enllestir el recull El cor vermell, que no va sortir fins al 1958, i el desembre del 1936 va estrenar al Teatre Victòria de Lleida el drama La pau regna al camp. El 1939 es va exiliar a Montauban, on va contribuir a fundar el Casal Català i on va publicar El camí de Catalunya (1945); va escriure en revistes de l’exili com Quaderns de l’Exili o Per Catalunya, i a França va acabar el poema èpic Indíbil i Mandoni, publicat el 1955.

Després del retorn, a finals dels anys quaranta, va tenir moltes dificultats per publicar, explica l’AELC, i el 1959 va crear la seva pròpia editorial, Publicacions Ilerda. Hi van sortir obres que tenia escrites de feia temps, com Margarit, i també els poemes de Les ales del vent (1962), on hi ha «Cant a l’amor», flor natural, el 1960, dels Jocs Florals de la Llengua Catalana de Buenos Aires, i peces de teatre com Don Joan (1961) o La reina Margarida (1967), que el 1966, a Caracas, s’havia endut el premi Ignasi Iglésias dels Jocs Florals. Per a Francesc Foguet, l’aposta pel teatre en vers dels anys cinquanta i seixanta, amb obres com Aníbal (1957), el relegava a «una mena d’epígon renaixentista». El cicle La vida de Joan Ventura, set volums apareguts entre el 1963 i el 1987, és per a Camps i Arbós un conjunt de «memòries novel·lades, barreja de ficció i autobiografia»; de memorialística hi ha també el Diari del primer any de l’exili a França (1981) i Els núvols de l’Empordà (1984). Va fer divulgació històrica, com Aníbal a Catalunya (1963), i versions de clàssics com Plaute, Aristòfanes o Xenofont. El llibre pel qual és més conegut, segons el pòrtic de l’AELC, és el manual Els verbs catalans conjugats (1972), amb «més d’un milió d’exemplars venuts»; el Nou diccionari de la llengua catalana és del 1975.