Marià Manent

Qui era Marià Manent

Josep M. Castellet, en unes paraules que reprodueix la biografia de l’AELC, veia l’obra de Marià Manent, presa en conjunt, com «una de les creacions poètiques més homogènies, sensibles i cultivades de la literatura catalana del s. XX». El pòrtic de l’associació compta cinc llibres de poemes entre el 1918 i el 1986, i el 1989 se’n va fer l’edició definitiva, la Poesia completa. El primer, La branca (1918), el va publicar als vint anys i va tenir molt bona acollida. Manent s’havia format en el noucentisme, i la biografia de l’AELC situa a L’ombra i altres poemes (1931) el moment en què deixa aquelles consignes i troba una veu pròpia; hi pesen la teoria de la «poesia pura» d’H. Brémond i poetes com Rilke i Yeats. Entre aquest llibre i La ciutat del temps (1961) van passar trenta anys.

En paral·lel, del 1918 al 1981, va anar escrivint a estones un dietari que al començament es guardava per a ell: «Anotava les coses per a mi, obsedit per la voracitat del temps que tot ho esborra», explica en unes paraules que recull l’AELC. Tot i això, en va treure fragments en quatre volums —L’aroma d’arç (1982), El vel de Maia (1975), A flor d’oblit (1968) i Montseny. Zodíac d’un paisatge (1948)—, i el pòrtic, que dona al dietari un «especial interès», destaca El vel de Maia, dels anys de la guerra, premi Josep Pla del 1974. La guerra la va passar amb la família en una casa pairal de Viladrau. La biografia de l’AELC el descriu com a «catòlic, conservador i catalanista» i diu que, en diverses anotacions d’aquell temps, es mostrava escèptic sobre el que podien construir els qui havien promogut la revolta. L’edició completa del dietari no va sortir fins després de la seva mort, al primer volum de l’Obra completa.

La seva primera traducció, del 1920, va ser El llibre de la jungla, de Kipling, i el primer llibre de poemes traduïts de l’anglès, els Poemes de Rupert Brooke (1931). Josep Carner, amic i mestre des dels anys en què tots dos treballaven a l’Editorial Políglota, el guiava en la tria dels autors que calia traduir primer. A la postguerra, segons l’AELC, les estretors i la repressió franquista van fer que en català en publiqués ben poques: la primera, Epipsychidion, de Shelley, en edició de bibliòfil el 1946, i el 1955 la recopilació Poesia anglesa i nord-americana. La poesia xinesa és un cas a part. L’aire daurat (1928) aplega interpretacions fetes sobre versions angleses que, segons la biografia, anteposen «l’esperit i el to de cada poema» a la «fidelitat literal»; el 1967 en va sortir un segon volum, Com un núvol lleuger, i la mateixa font recull que aquesta dedicació es considera més aviat creació pròpia que traducció. Com a crític d’art i de literatura, va reunir els seus textos a Rellegint (1987) i Notícies d’art (1981).

Va néixer a Barcelona el 1898. El 1920 va fundar la impremta Atenas Arts Gràfiques; més endavant va dirigir la Revista de Poesia (1925-1927), on sortien traduccions seves de poetes europeus, i el 1935 va posar en marxa Quaderns de Poesia amb Joan Teixidor, Tomàs Garcés i Carles Riba. L’editorial Juventud, on va treballar fins que es va jubilar, el va tenir de director literari i d’assessor, i a la postguerra va fer també correccions i traduccions al castellà per encàrrec d’altres editorials. El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes li va arribar el 1985, tres anys abans de morir a Barcelona.