Miquel Batllori

Qui era Miquel Batllori

Als estius del 1933, del 1934 i del 1936, mentre seguia per arxius i biblioteques d’Itàlia el rastre dels jesuïtes exiliats, Miquel Batllori va comprovar, segons la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC), que els autors medievals catalans hi eren presents per tot arreu, i sobretot Ramon Llull i Arnau de Vilanova. D’Arnau en va editar les Obres catalanes (1947); de Llull, les Obres literàries de Ramon Llull (1948), amb Miquel Caldentey, i va participar en la direcció de les Obres essencials (1957). El pòrtic de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) xifra la seva obra en més de dos-cents títols, en diverses llengües, i les línies de recerca s’hi van anar sumant: el jesuïta heterodox Baltasar Gracián, els jesuïtes expulsats al segle XVIII, l’humanisme i el Renaixement, o els Borja, de qui va trobar documentació catalana a l’Arxiu Vaticà. El 2002 va sortir el primer volum del seu Diplomatari Borja. L’edició de l’Arxiu Vidal i Barraquer, d’unes «dimensions ingents» segons la GEC, el va ocupar del 1968 al 1991: cada estiu es tancava a Montserrat a treballar-hi, amb l’ajut de Víctor Manuel Arbeloa. Va decidir publicar-ne només el període del 14 d’abril de 1931 al 18 de juliol de 1936, gairebé sense deixar res, i encara en van sortir 1.332 documents transcrits; la GEC recull que s’ha considerat «el recull documental més important publicat sobre aquell període». A Catalunya, segons l’enciclopèdia, la difusió de la seva obra va començar amb Vuit segles de cultura catalana a Europa (1958). Són seus també La trajectòria estètica de Miquel Costa i Llobera (1955), premi Costa i Llobera de l’Institut d’Estudis Catalans, Balmes i Casanovas (1959) i el llibre autobiogràfic Records de quasi un segle (2000). La GEC n’elogia «la qualitat de la seva prosa» i una concepció de la història que deu molt als seus mestres i que es caracteritza «pel respecte a les fonts, però també per la seva reinterpretació crítica».

El 1941, després de llegir a la Universitat de Madrid la tesi sobre Francisco Gustá, Batllori va ser enviat a Mallorca, «en una mena d’exili interior», diu la GEC, perquè resultava «un element incòmode» per al nacionalcatolicisme que llavors dominava la Companyia de Jesús. Fins al 1947 va fer classes al col·legi de Monti-sion de Palma, i d’aquells anys són, entre altres treballs, l’edició d’Arnau de Vilanova i la seva participació en l’edició de les Obres completes de Miquel Costa i Llobera (1947). Al novembre del 1947 es va incorporar, a Roma, a l’Institutum Historicum Societatis Iesu, i per a l’enciclopèdia els anys romans són els de «la plenitud investigadora». A la Pontifícia Universitat Gregoriana, on va començar a ensenyar història moderna el 1952 i on va tenir la càtedra des del 1955, va dirigir catorze tesis doctorals, i va estar al capdavant de la revista Archivum Historicum Societatis Iesu del 1951 al 1969 i del 1974 al 1981. Havia nascut a Barcelona el 1909 i havia estudiat filosofia i lletres i dret a la Universitat de Barcelona, on la GEC situa els que es poden considerar els seus mestres, J. Rubió i Balaguer i A. de la Torre. El 1928 va entrar al noviciat de la Companyia de Jesús, el 1932 va seguir els jesuïtes de l’Estat espanyol a l’exili italià i el 1940 es va ordenar sacerdot. Jubilat el 1980, cada vegada va estar més lligat a Barcelona, i des del 1997 va viure a Catalunya. La seva Obra completa va començar a sortir el 1992, i ell mateix en va revisar els textos. Entre moltes altres distincions, va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1990) i el premi Príncep d’Astúries de ciències socials (1995). Va morir a Sant Cugat del Vallès el 2003.