Josepmiquel Servià

Qui era Josepmiquel Servià

Gabriel Ferrater: reportatge en el record (1978), amb què Josepmiquel Servià va guanyar el premi Gaziel, és una biografia del poeta que, segons l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), «mostra la profunditat i la documentació de l’autor». Del 1982 és la de Lluís Llach, un trobador per a un poble. Abans, el 1975, havia publicat Catalunya: tres generacions, un recull d’entrevistes, i el Diccionari de la literatura catalana (DLC) li atribueix també les narracions de Pluja de sang i de Granissat de cafè: memòries i fantasies a la vora del mar (1990); aquest darrer llibre, explica l’AELC, va rebre els elogis de Pere Calders i d’Isabel-Clara Simó. En poesia va publicar Jerarca de la llum (1986), on l’AELC remarca la riquesa lèxica, La barca encesa (2003) i Manual d’oficis (2005): en aquests dos últims, diu l’associació, la vida quotidiana hi apareix amb «imatges senzilles però amb molt de simbolisme». Servià recitava els seus propis poemes, i l’AELC esmenta recitals arreu del país i En encesa espera, un projecte musical amb Rafael Subirachs. Va escriure l’havanera Ulls verds, que segons l’AELC va acabar sent l’himne del Comitè Olímpic Català, i va fer una versió en català de l’himne d’Europa.

La ràdio va ser l’altre camp de Servià com a difusor de la poesia. Va dirigir Pati de lletres, que el 1983 va obtenir el premi Òmnium i que va donar lloc, segons l’AELC, a una Antologia oral de la poesia catalana que van difondre quaranta-dues emissores; entre el 1991 i el 2003, a més, va participar a El Suplement de Catalunya Ràdio. El DLC el presenta com a advocat de professió, i va escriure a diaris com l’Avui, La Vanguardia, El Punt i Punt Diari; el 1980 va guanyar el premi Avui d’articles periodístics amb Les banderes d’enguany. Segons l’AELC, després de la llicenciatura en dret havia estudiat filosofia i periodisme a la Universitat de Barcelona, i es va formar també a Estrasburg, Niça, Lisboa o Beirut. Va ser secretari de l’Ateneu Barcelonès i regidor a Palamós (1995-96), i durant la transició va treballar per a la Generalitat i per a la Diputació de Barcelona. L’AELC, que el va tenir com a soci d’honor, veu en tots els gèneres que va conrear «un marcat compromís social». Va morir a Barcelona el 2024.