Lluís Via

Qui era Lluís Via

L’Enciclopèdia Catalana defineix Lluís Via i Pagès com un poeta «espontaneista i vitalista» que seguia Maragall. La biografia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) hi afegeix el naturalisme d’Apel·les Mestres, de qui era amic, tot i que el crític Jordi Castellanos, citat per l’AELC, el considera «un poeta molt més vuitcentista que Maragall». Entre els seus reculls hi ha Del cor als llavis (1910), Collita (1916), Esteles (1907) i A mitja veu (1920), on el tema amorós és el principal. Mestres va prologar el volum Lluís Via. Poesies (1924), i tots dos van escriure junts, amb pseudònim, el llibre de versos satírics Epopeia en redolins, però en redolins dels fins. L’AELC situa als anys vint la majoria dels premis que va obtenir als Jocs Florals de Barcelona, on també va ser mantenidor i secretari del consell directiu.

En prosa, l’Enciclopèdia hi troba elements de «la manera com el modernisme tracta la temàtica rural», que amb el temps «es van diluint en el costumisme»; és el cas de reculls com Proses velles (1918), Impressions i records (1899) o Fent camí (1905). Va escriure també novel·les breus, com Aura (1923), El manso (1908) o Tretze (1917). Amb Frederic Pujolà va signar La Veu del Poble i el Poble de La Veu (1910), una peça satírica que, segons l’Enciclopèdia, mostra com, marginat pels noucentistes, va acabar al costat de l’antinoucentisme de Francesc Matheu. Deixeble d’Àngel Guimerà, en va traduir algunes obres al castellà i el 1926 va completar Per dret diví, un drama que Guimerà havia començat. Al català va traduir teatre d’Edmond Rostand, les Poesies de Lorenzo Stecchetti (1925) i, amb Oriol Martí, els contes de Perrault.

Per a l’Enciclopèdia, Via va ser una figura representativa del «Modernisme conservador». Del 1900 al 1906 va dirigir Joventut, la revista que havia fundat i que, segons l’article, va tenir «una gran influència»; des d’allà va donar a conèixer Víctor Català. Entre el 1901 i el 1909 va enviar a Caterina Albert cent vuit cartes, publicades més endavant amb la correspondència de l’escriptora, que segons l’AELC permeten resseguir l’evolució de Solitud, la novel·la que ell va prologar. A la premsa havia començat a Gent Nova i a La Renaixença, i va escriure també a La Novel·la d’Ara i a El Poble Català, a més de fer crítica teatral a El Teatre Català. El 1923 va ingressar a l’Acadèmia de Bones Lletres. L’Enciclopèdia diu que els últims anys els va passar «notòriament oblidat».