Qui era Alexandre de Riquer
Els llibres que va escriure Alexandre de Riquer, i que ell mateix va il·lustrar, són els d’un poeta del simbolisme: l’Enciclopèdia Catalana el situa entre els poetes i prosistes «més característics del vessant simbolista del modernisme literari», amb Rossetti i el prerafaelitisme anglès com a models preferits. Anyoranses (1902) va néixer de la pèrdua de la seva dona; Crisantemes (1899) és, per a la mateixa font, «una de les primeres experiències de poesia en prosa», i Quan jo era noi (1897) aplega narracions de to autobiogràfic. Hi ha també l’Aplech de sonets (1906) i el Poema del bosc (1910), on l’Enciclopèdia veu l’«exaltació panteista de la natura» que marca la pintura i la poesia a què es va dedicar a partir del 1910, quan va deixar les arts decoratives.
En aquestes arts la fama li havia arribat per l’exlibris, que ell havia portat a Catalunya: segons l’Enciclopèdia, el recull Ex-Libris Riquer (1903) li va donar «fama mundial», i en aquelles peces hi va saber condensar el seu «món poètic, elegíac». Del cartell, que va contribuir a aclimatar a Barcelona, la font en diu que en va ser «el millor representant» a Catalunya dins l’Art Nouveau decoratiu i simbolista. Va fer il·lustracions per a Luz, Joventut o la Ilustración Artística, i com a pintor decorador va treballar al presbiteri de Montserrat i a l’Institut Industrial de Terrassa. També va obrir un taller de mobles, va dibuixar projectes de vaixella, rajoles, llums i esmalts, i va recuperar el gravat a l’aiguafort, que va ensenyar a F. Galí i a J. M. Sert, entre d’altres.
Aquesta manera de treballar tenia un origen anglès. Riquer, fill del marquès de Benavent, s’havia format a Llotja, i el 1879 va viatjar a Roma; després van venir París i Londres, i va ser a Anglaterra on va conèixer l’Aesthetic Movement i l’Arts and Crafts de William Morris, i en va defensar la idea que l’art havia d’arribar als objectes de cada dia i als productes de la indústria. El modernisme, recorda l’Enciclopèdia, reivindicava l’art industrial al costat de les anomenades belles arts, i en aquest corrent la font el considera el millor representant de Catalunya: va encarnar l’ideal prerafaelita, «l’artista, l’artesà i el poeta reunits en un mateix home». El 1917 es va instal·lar a Mallorca, on va continuar pintant paisatges, i va morir a Palma el 1920.