Llucieta Canyà i Martí

Qui era Llucieta Canyà i Martí

El 1929 Llucieta Canyà i Martí va començar a La Veu de Catalunya «Món femení», una secció dedicada a la dona, i anys després va portar també la de El Correo Catalán, segons l’Enciclopèdia Catalana. L’AELC hi destaca el pes del feminisme, enfocat «des d’un punt de vista conservador», tant en els articles com en les conferències. També va escriure a Joventut Catalana i a D’Ací i d’Allà. Havia estudiat dret i magisteri, i a Barcelona va formar part de l’Associació de Periodistes i va ser «una de les primeres sòcies» de l’Ateneu Barcelonès. Va publicar poesia en llibres com Mare (1929) i Caixa de núvia (1933), i segons l’AELC al final de la seva vida només escrivia poemes, que no s’han publicat.

El llibre que li va donar renom, segons l’AELC, va ser L’etern femení, prologat per Josep Maria de Sagarra i adreçat a les dones amb «confessions, ideologies i orientacions», com indica el subtítol. L’Enciclopèdia el presenta com una obra divulgativa pensada per «assessorar les noies» sobre el matrimoni i la maternitat, «dins dels supòsits del feminisme catòlic i de la concepció tradicional de la dona». El 1957 en va treure una versió per als homes, L’etern masculí, i totes dues obres, segons la mateixa font, van tenir «un gran èxit de públic». Al teatre hi va portar algunes idees de L’etern femení, diu l’Enciclopèdia, en comèdies «d’inspiració sagarriana»: L’estudiant de Girona (1936), en vers i en tres actes, amb la invasió dels francesos al rerefons, i L’amor té cops amagats (1954), que l’AELC diu que es va estrenar al Teatre Romea.