Francesc Pujols

Qui era Francesc Pujols

Segons l’Enciclopèdia Catalana, Francesc Pujols és «més conegut per les seves dites i anècdotes que pels seus llibres», i l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) el recorda pel seu estil «humorístic i desimbolt». De l’humor de Concepte general de la ciència catalana (1918), el primer resultat de les seves recerques filosòfiques segons l’AELC, en van fer retret Joaquim Folguera i Carles Riba. Pujols hi volia provar que hi havia un corrent filosòfic «genuïnament català», que feia començar amb l’Ars magna de Ramon Llull i arribar fins a Llorens i Barba, i, segons l’AELC, hi començava a plantejar un sistema propi, que va anomenar hiparxiologia i, més endavant, pantologia. Es proclamava deixeble de Llull, i va continuar desenvolupant aquestes idees a La religió i la moral i a L’evolució i els principis immutables, tots dos del 1921, i en un Manual de Hiparxiologia que va escriure el 1930. Josep Pla en va resumir el pensament a El sistema de Francesc Pujols (1931), un llibre que, segons l’AELC, va sortir de les converses entre tots dos. Anys després, a Montpeller, Artur Bladé també va recollir les converses que van tenir durant l’exili, i en va fer Francesc Pujols per ell mateix (1967).

Pujols havia començat com a poeta. Premiat als Jocs Florals de Barcelona del 1903, l’any següent va publicar el Llibre que conté les poesies d’en Francesc Pujols, prologat per Joan Maragall, que havia presidit aquell consistori; Maragall hi va relacionar els versos amb la seva pròpia estètica, tot i que s’han llegit sovint «en clau paròdica». El 1906, amb el pseudònim d’Augusto de Altozanos, va publicar El nuevo Pascual, o la Prostitución, una novel·la que l’Enciclopèdia qualifica d’«insòlita i agosarada». Una altra novel·la, La tardor barcelonina, va sortir per lliuraments el 1908 a Papitu, el setmanari que va dirigir del 1911 al 1914. En el món de l’art, va fer de secretari de Les Arts i els Artistes i va publicar La Catalunya pintoresca (1919), il·lustrada per Xavier Nogués; la crítica d’art que feia a Mirador, Vell i Nou, El Poble Català o La Publicidad es va aplegar en part al Recull d’articles de crítica artística (1921). El 1926 es va instal·lar a la Torre de les Hores, a Martorell, i el 1927 va publicar La visió artística i religiosa de Gaudí, on, segons l’Enciclopèdia, «profetitzà la glòria de l’arquitecte», i que Salvador Dalí va traduir al francès (Lausana, 1969). Per al teatre va fer versions líriques de Don Joan de Serrallonga, de Víctor Balaguer, i d’El castell dels tres dragons, de Frederic Soler, una versió del Llibre de Job (1922) i una tragèdia en tres actes (1923). El 1939 es va exiliar a Prada i després a Montpeller; va tornar el 1942, i des d’aleshores va escriure sobretot en revistes com Ariel, Destino o Gran Via. Va morir a Martorell el 13 de febrer de 1962.