Josep Maria de Sagarra

Qui era Josep Maria de Sagarra

Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau va néixer a Barcelona el 1894, en una família de la noblesa catalana; el seu pare era l’historiador Ferran de Sagarra. Va estudiar al col·legi dels jesuïtes del carrer de Casp i dret a la Universitat de Barcelona, i el 1916 es va inscriure a l’Instituto Diplomático y Consular de Madrid, però va deixar els estudis per dedicar-se del tot a escriure.

Va començar molt aviat. El 1913 guanyava l’Englantina d’or als Jocs Florals de Barcelona i el 1914, amb vint anys, publicava el Primer llibre de poemes. La seva poesia no va seguir el corrent noucentista que manava aleshores: mentre l’ordre del dia era mesurar-se, ell hi abocava cos, tonada de cançó i unes ganes de mirar-s’ho tot que no dissimulava gens. Qui vulgui l’altra cara d’aquella mateixa generació té a mà la poesia més exigent de Carles Riba.

També va viure del periodisme. Va ser corresponsal a Berlín d’El Sol entre 1919 i 1921 i després va escriure amb regularitat a La Publicitat i a Mirador.

El que el va fer popular va ser el teatre. Durant els anys vint i trenta va encadenar poemes dramàtics en vers que omplien les sales: La filla del Carmesí (1929), La corona d’espines (1930), L’hostal de la Glòria (1931) i El Cafè de la Marina, estrenada al Teatre Romea el 1933. En paral·lel publicava novel·la: després de Paulina Buxareu (1919) i All i salobre va arribar Vida privada el 1932, premi Crexells, on una casa noble de Barcelona s’ensorra capítol rere capítol. És un territori que a Mallorca explorava, amb una ironia diferent, Llorenç Villalonga.

L’octubre del 1936, poc després de casar-se amb Mercè Devesa, va marxar de Catalunya. Va passar més d’un any als mars del Sud, a Tahití i la Polinèsia, d’on van sortir el llibre de viatges La ruta blava i el recull de poemes Entre l’equador i els tròpics. Després va viure a París —on va continuar la traducció de la Divina Comèdia de Dante, començada el 1935— i a Saint-Sulpice-la-Pointe, Prada i Banyuls de la Marenda. Va tornar a Barcelona l’agost del 1940.

La postguerra el va trobar incòmode però productiu. El 1942 va entrar a la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, va publicar El poema de Montserrat (1950), va tornar al teatre amb La ferida lluminosa (1954) i, el mateix any, va començar les seves Memòries, que tornen a aixecar sobre el paper la Barcelona de la seva joventut. Hi va sumar una feina de traductor considerable: Shakespeare, Molière, Pirandello i Goldoni, a més de Dante. Va morir a Barcelona el 27 de setembre de 1961.