Raimon Casellas

Qui era Raimon Casellas

Mossèn Llàtzer, el capellà d’Els sots feréstecs (1901), encarna segons l’Enciclopèdia Catalana l’individu creador que el Modernisme idealitzava, i la novel·la li fa perdre la partida contra la massa del poble. La mateixa font la llegeix com «una paràbola sobre el fracàs de l’intel·lectual per a redimir la societat». La biografia de l’AELC s’hi fixa en la forma: una llengua «de base ruralitzant» i una construcció sobre la dualitat entre el capellà i una vella prostituta. És l’única novel·la de Raimon Casellas, que la qualificava de «poemàtica». Segons l’AELC, abans del volum del 1901 n’havia publicat parts a La Veu de Catalunya com a narracions independents. El pòrtic de l’associació la considera la primera novel·la modernista, i totes dues fonts hi fan començar el naturalisme rural. Eugeni d’Ors, el 1908, la va comparar amb el Quixot: era, deia, «el Don Quixot de la literatura rural».

Abans de la novel·la, Casellas ja era conegut com a narrador. L’AELC situa la consagració el 1894, a la Tercera Festa Modernista de Sitges, on va presentar «La damisel·la santa», que segons l’Enciclopèdia hi va ser premiada; el primer relat, «La mort d’en Bicicletes», l’havia publicat a L’Avenç el 1891. Les multituds (1906) inclou «Deu-nos aigua, Majestat!», un conte que ja havia guanyat un premi als Jocs Florals del 1898, i l’Enciclopèdia explica que en aquest llibre les masses són la manifestació d’«una ànima col·lectiva que anul·la l’individu». A Llibre d’històries (1909) hi va recollir narracions que tenia disperses, i la mateixa font el descriu com «un conjunt de moralitats».

Com a crític d’art, l’Enciclopèdia el considera «el més influent del seu temps». Hi explica que va defensar amb Santiago Rusiñol l’art per l’art i que tots dos van ser dels iniciadors del Modernisme català, i la biografia de l’AELC recorda que el 1893 havien anat junts a París, amb Ramon Casas. Des de L’Avenç, on va començar el 1891, i després des de La Vanguardia, va defensar l’impressionisme contra la pintura d’història i de costums. L’AELC li atribueix la primera conferència sobre prerafaelitisme i parnasianisme que es va fer a Catalunya, a l’Ateneu Barcelonès, i l’Enciclopèdia el compta entre els introductors de Maeterlinck: el 1893, a la segona Festa Modernista de Sitges, va sortir a escena a La intrusa. El 1899 La Veu de Catalunya el va fer redactor en cap, i el 1909 hi va fundar la Pàgina Artística, que va dirigir fins a la mort. Des de la Junta de Museus va treballar en la recuperació del patrimoni artístic. Com a historiador, l’Enciclopèdia considera «més interessants i renovadors» els seus estudis sobre pintura i gravat del XVI, el XVII i el XVIII. La seva Història documental de la pintura catalana no es va publicar. Bona part dels seus articles de La Vanguardia, en canvi, els va aplegar Eugeni d’Ors a Etapes estètiques, recull pòstum que va començar a sortir el 1916.

Abans de dedicar-se al periodisme, segons l’AELC, havia portat la tintoreria de la família, que l’Enciclopèdia li fa assumir quan van morir els seus pares. Havia nascut a Barcelona el 7 de gener de 1855 i havia estudiat humanitats i filosofia al Seminari. Va morir a Sant Joan de les Abadesses el 2 de novembre de 1910.