Antoni Rovira i Virgili

Qui era Antoni Rovira i Virgili

«He estat una mica historiador per força», va escriure Antoni Rovira i Virgili el 1947, en un text que reprodueix la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC). Hi explicava que el seu aprenentatge d’historiador havia començat amb «la història dels moviments nacionalistes estrangers», i d’aquí ve la Història dels moviments nacionalistes (1912-14), que passa per Finlàndia i Ucraïna, per Creta i Armènia i pel País Basc. En obres com El nacionalisme (1916) o Nacionalisme i federalisme (1917), la GEC hi veu «una reflexió més teòrica sobre la realitat nacional de Catalunya». L’enciclopèdia, de tota manera, el considera «el primer historiador general científic de Catalunya», i l’obra que li dona aquest lloc és la Història nacional de Catalunya, que va començar a publicar el 1922. Al pròleg ja hi deixava escrit: «La història no està feta. Es fa, es refà». Hi ha també les biografies —Pau Claris (1922), Guifré I (1926), Valentí Almirall (1936)—, El Corpus de Sang (1932), dedicat a un sol episodi, i el Resum d’història del catalanisme (1936). Per als joves, segons l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), va escriure una Història de Catalunya (1933) i L’11 de Setembre del 1714 (1934), amb il·lustracions de Josep Obiols. Rebutjava fer història «amb col·locació d’etiquetes de bo i dolent», però no pas el compromís de l’historiador amb el país: és el que va defensar el 1935 davant Jaume Vicens i Vives, en una polèmica sobre Ferran II i els remences, amb l’argument que un «observador fred no és […] un observador clarivident».

Abans de dedicar-se a la història, Rovira ja escrivia als diaris, i la GEC veu l’acció política, el periodisme i la història com tres elements «íntimament relacionats» de la seva trajectòria. A Tarragona va fundar i dirigir el setmanari federal La Avanzada. A El Poble Català, on va entrar com a redactor després de guanyar-ne un concurs de periodisme el 1905, les cròniques de política internacional li van donar, en paraules de l’AELC, «una gran popularitat». Va col·laborar també a La Campana de Gràcia i a L’Esquella de la Torratxa, a La Veu de Catalunya i a La Publicitat; va fundar el setmanari La Nació i el diari La Nau (1927), i del 1924 al 1929 va dirigir la Revista de Catalunya. Des del 1932 va escriure a La Humanitat, l’òrgan d’Esquerra Republicana, i el recull Quinze articles li va valer el premi Valentí Almirall del 1937. Del 1910 al 1914 va militar a la Unió Federal Nacionalista Republicana; el 1914 va fundar Esquerra Catalanista, i més tard va ser a l’origen d’Acció Catalana (1922) i d’Acció Republicana de Catalunya (1930). Quan va ingressar a Esquerra Republicana, el 1932, va sortir diputat al Parlament per Tarragona. Del 1940 al 1949 va presidir el Parlament de Catalunya a l’exili, i del 1945 al 1948 va formar part del govern de la Generalitat. Havia passat a França el 31 de gener de 1939 i va viure a Montpeller i després a Perpinyà, on va morir el 1949.

Al costat de la història i del periodisme hi ha una obra de creació. Nova vida, el drama que va estrenar el 1904, és per a la GEC «una denúncia del caciquisme sota l’influx d’Ibsen». Les narracions d’Episodis (1909) són, segons l’AELC, les úniques mostres de ficció narrativa que va escriure. Ja a l’exili van sortir les memòries Els darrers dies de la Catalunya republicana (Buenos Aires, 1940) i, el 1947, a Mèxic, La collita tardana, el seu únic recull de poemes, on l’enciclopèdia llegeix l’evocació de «la terra llunyana i la vida interior». Va publicar també un diccionari català-castellà i castellà-català (1913) i manuals d’ortografia i de gramàtica, i va traduir al català Nathaniel Hawthorne i Jack London. L’AELC recull que se’l considera «un dels millors prosistes catalans del segle XX». La Universitat Rovira i Virgili, creada el 1991, porta el seu nom.