Mariàngela Vilallonga

Qui és Mariàngela Vilallonga

Proa va presentar Retrat interior (2025) com el debut poètic de Mariàngela Vilallonga, amb versos que havia escrit entre Girona i Nova York del 2003 al 2009, i la bibliografia de l’AELC el compta com a poesia. La mateixa bibliografia posa a la prosa Els arbres (1986), que segons la biografia de l’AELC va néixer d’una sèrie d’articles setmanals a Presència (1984-1985) i que es va editar també en braille. L’Enciclopèdia Catalana hi veu l’inici d’una «reflexió sobre literatura i paisatge» que va culminar el 2003 amb l’Atles literari de les terres de Girona (segles XIX i XX), dirigit conjuntament amb Narcís-Jordi Aragó. La biografia de l’AELC recorda un altre text d’aquells anys: l’article «Des de Romanyà» (El Punt Diari, 8 d’agost de 1984), que va escriure quan, rellegint Mercè Rodoreda, es va adonar de com els seus textos estaven lligats a Romanyà de la Selva, on l’escriptora havia viscut.

La seva especialitat, segons l’Enciclopèdia, van ser les lletres llatines de la corona catalanoaragonesa als segles XV i XVI. Jeroni Pau. Obres, en dos volums (1986), és l’edició de la tesi doctoral que havia defensat el 1983 sota la direcció de Francisco Rico; l’AELC presenta Pau com el «màxim exponent de l’humanisme català». Entre els títols posteriors hi ha Humanisme català (2001) i La literatura llatina a Catalunya al segle XV (1993). També es va ocupar de traduccions: va passar al català els Poemes francesos de Rilke (2011) i, amb altres autors, va tenir cura de l’edició i la versió del Dietari secret (2003) de Johannes Burckard, un volum col·lectiu que, segons l’Enciclopèdia, va coordinar.

Va començar a fer classes el 1974 al Col·legi Universitari de Girona. A la Universitat de Girona va ser catedràtica de filologia llatina, des del 2003 segons l’AELC, i des del 2004, any en què es va crear, va dirigir la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent. El 2005 va entrar a l’Institut d’Estudis Catalans com a membre numerari de la Secció Filològica. Va ser vicepresidenta segona de l’IEC en dos períodes, del 2010 al 2013 i del 2017 al 2019. L’AELC remarca que, amb el primer, va ser la primera dona a la direcció de l’IEC. Del 1985 al 2008 va coordinar els «Fulls» de la Revista de Girona. Del març del 2019 al setembre del 2020 va ocupar la conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya. L’1 de juny de 2021 va ser nomenada presidenta de la Fundació Prudenci Bertrana. Va rebre la Creu de Sant Jordi el 2016 i la Medalla Narcís Monturiol el 2018. Va néixer a Girona el 3 d’abril de 1952.