Mercè Rodoreda

Qui era Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda va créixer en una torreta de Sant Gervasi i gairebé no va trepitjar l’escola: hi va anar tres anys, entre els set i els deu. Qui la va posar davant dels llibres i davant de les flors va ser el seu avi, i totes dues coses li van quedar enganxades a l’escriptura per sempre.

A començaments dels anys trenta ja signava articles a Mirador i La Publicitat, i també unes quantes novel·les que després va voler treure de la seva bibliografia. De tota aquella etapa només en va deixar dempeus Aloma, guardonada amb el premi Crexells.

El gener del 1939 va travessar la frontera. A França va passar per Roissy-en-Brie, a tocar de París, i pels anys d’ocupació a Llemotges i Bordeus; el 1954 va acabar recalant a Ginebra. Va ser aleshores que va tornar a escriure amb continuïtat: primer poesia, que li va valer guardons als Jocs Florals que els exiliats muntaven a Londres, París i Montevideo, i tot seguit els relats de Vint-i-dos contes, premi Víctor Català.

La plaça del Diamant va sortir el 1962. Havia quedat fora del premi Sant Jordi un parell d’anys abans, i va ser una recomanació de Joan Fuster la que la va posar a les mans de l’editor Joan Sales. A partir d’aquí ja no es va aturar: El carrer de les Camèlies, premi Sant Jordi i premi Ramon Llull, i Mirall trencat.

Gairebé sempre hi ha una dona al centre dels seus llibres, explicant-se ella mateixa. La frase sembla fàcil quan la llegeixes, i no ho és gens: hi ha molta feina amagada perquè soni a algú que parla, i a sota hi corre una capa de símbols que no s’acaba mai. A principis dels anys setanta va tornar a Catalunya i es va fer una casa a Romanyà de la Selva, on és enterrada. El 1980 li van donar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. L’Institut d’Estudis Catalans en va rebre el llegat literari, i d’aquell llegat va sortir la Fundació Mercè Rodoreda.