Mercè Canela

Qui és Mercè Canela

El premi Folch i Torres del 1976 va ser per a L’escarabat verd, de Mercè Canela, que es va publicar l’any següent. No era el primer text que hi enviava. Segons la biografia de l’AELC, una amiga l’havia animada a presentar-hi De qui és el bosc?; el manuscrit no va guanyar, però havia agradat a Josep Vallverdú, que era al jurat, i va ser ell qui va proposar a l’editor de La Galera que el publiqués. Així va sortir, el 1976, el primer llibre de l’autora, que llavors tenia dinou anys. Joaquim Carbó va fer l’altre pas: un mes després, una nota signada per ell la convidava a la reunió següent del grup del Llibre Infantil del Congrés de Cultura Catalana, i la mateixa font explica que a partir d’aquí es va anar integrant, a poc a poc, en el cercle de gent que es dedicava als llibres per a infants.

L’Enciclopèdia Catalana la defineix com a «escriptora dedicada a la literatura infantil i juvenil». Als anys vuitanta van arribar el Crítica Serra d’Or del 1981, per a La fantasia inacabable d’Antoni Gaudí (1980); L’Esparver del 1982, per a Lluna de tardor, publicat aquell mateix any, i el Lola Anglada del 1984, per a El planeta dels set sols, que va sortir el 1985. El 1984 l’IBBY també la va incloure a la seva llista d’honor, segons la biografia de l’AELC amb Asperú, joglar embruixat. El Vaixell de Vapor del 1991 va ser per a S’ha de ser animal!, una novel·la que, segons la mateixa biografia, parteix d’una anècdota de quan treballava en una biblioteca de l’Autònoma i que va dedicar a aquella biblioteca i a la gent que hi treballava. Abans havia publicat Utinghami el rei de la boira (1979) i El rastre de les bombolles (1990). Quan va tornar de Brussel·les, el 1994, va poder viure tres anys de l’escriptura; d’aquella etapa, segons la biografia, són Les portes del temps (1995), La casa de les acàcies i Per un plat de macarrons, tots dos del 1997. Més endavant va venir Una pintura als llençols (2004). També ha traduït de l’italià, del francès i de l’alemany.

Havia nascut a Sant Guim de Freixenet l’11 de juliol de 1956 i, segons la biografia de l’AELC, als quinze anys se’n va anar a Barcelona a estudiar. A l’Autònoma es va llicenciar en història, amb l’especialitat d’arqueologia, i més tard, després d’aprovar unes oposicions de biblioteques, hi va tornar com a bibliotecària. Segons el pòrtic, del 1986 al 1994 va viure a Brussel·les i hi va treballar de documentalista per a la Comissió de les Comunitats Europees. La biografia explica que el seu lligam amb Cavall Fort venia del 1980, quan va entrar al consell de redacció de la mà de Joaquim Carbó. El gener del 1998 va rellevar Albert Jané a la direcció de la revista, i fins a la jubilació, l’octubre del 2022, va dirigir tant Cavall Fort com El Tatano. Del 2007 al 2010 va ser vicepresidenta de l’AELC pel Principat.