Ester Xargay Melero

Qui era Ester Xargay Melero

El 2025, un any després de la mort d’Ester Xargay, l’Ajuntament de Juneda i el Centre de les Arts i la Memòria de Ponent van impulsar un premi de videopoesia amb el seu nom, segons la biografia de l’AELC. La mateixa pàgina diu que la poesia, «en qualsevol de les seves formes», va ser la seva dedicació principal, i les formes que hi apareixen van del videopoema i la videoinstal·lació a la música electroacústica, la performance o el happening. L’Enciclopèdia Catalana en remarca la voluntat experimental i la recerca audiovisual, i en descriu l’obra com a «juganera amb el llenguatge i transgressora amb la forma». La seva feina audiovisual va tenir dos premis seguits: el de creació audiovisual de Navarra del 1999, pel CD-ROM Paraparèmies, desplaçaments, cosificacions, fet amb A. Alcañiz, B. Held i Carles Hac Mor, i el premi Espais a la crítica d’art del 2000, per El Grup de Treball, un dels documentals que entre el 1998 i el 2002 va fer per a Barcelona Televisió. Va exposar, entre altres llocs, a La Virreina Centre de la Imatge, al Museu d’Art Contemporani de Barcelona i al Centre d’Art La Panera.

Entre els seus poemaris i videopoemes, l’Enciclopèdia en cita Els àngels soterrats (1990) i Desintegrar-se (2019), que el 2018 havia guanyat el premi Cadaqués a Rosa Leveroni, i, entremig, Salflorvatge (2006), Trenca-sons (2002), Aürt i Eixida al sostre (tots dos del 2009) o Infinitius (2017). Una part de l’obra la va escriure amb Carles Hac Mor, a qui el pòrtic de l’AELC presenta com la seva «parella artística i sentimental»: en coautoria, l’Enciclopèdia els atribueix Zooflèxia (el bestiari més veritable de tots) (2007), Fissura (2008) i Un pedrís de mil estones (1992), la novel·la Carabassa a tot drap o Amor lliure, ús i abús (2001) i una obra de teatre del 2000. També van traduir junts del francès, amb autors com Pascal o Todorov. Va col·laborar en revistes d’art i de lletres com Els Marges, Reduccions o Papers d’Art.

Com a programadora, Xargay va ser del 2005 al 2011 una de les responsables del festival Barcelona Poesia, amb Martí Sales, Eduard Escoffet i David Castillo, i entre el 2007 i el 2014 va organitzar amb Hac Mor Poesia als Parcs, un cicle de recitals en parcs naturals de la Diputació de Barcelona. El 2020 va assumir la direcció de La Pahissa del Marquet, un centre cultural de la Diputació al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Havia nascut el 12 d’abril de 1960 a Sant Feliu de Guíxols, però es va criar a França fins als divuit anys, i segons l’AELC va ser a Bourges, a la Maison de la Culture, on va conèixer les avantguardes. Tornada a Catalunya el 1978, el 1995 va acabar història de l’art a la UB. El 19 de gener de 2024 va morir a Palamós.