Miquel Pairolí

Qui era Miquel Pairolí

Miquel Pairolí va tocar molts gèneres, però l’Enciclopèdia Catalana considera que on va sobresortir va ser el dietari, i el pòrtic de l’AELC qualifica d’«especialment rellevant» la seva aportació de cronista. Octubre (2010) li va valer el premi Crítica Serra d’Or del 2011; abans havien sortit L’enigma (1999) i Paisatge amb flames (1990). Com a novel·lista va publicar El convit (1998), El manuscrit de Virgili (2004), Cera (2008), que va guanyar el premi Setè Cel, i El camp de l’Ombra. En l’assaig, El príncep i el felí (1996) és una lectura d’El guepard, de Lampedusa; el mateix any va dedicar un llibre a Josep Pla, i Exploracions (2006) reuneix notes i converses de literatura. El teatre hi és amb El retrat de Voltaire (1997), premi Joan Santamaria. Segons l’AELC, la Fundació Catalana de la Recerca li va encarregar les biografies d’Oriol de Bolòs (2001), de Joan Oró (1996) i d’Antoni M. Badia i Margarit (1997).

La premsa va ser l’altra feina de Pairolí. Segons l’AELC, va començar el 1976 escrivint crítica literària al suplement Presència; després va col·laborar a l’Avui i a El Punt, i el 1987 va entrar a la redacció d’aquest últim. Del 1990 al 1994 va ser cap de redacció i responsable d’opinió del Diari de Barcelona, i a partir d’aleshores va escriure a temps complet, sense deixar els articles a El Punt. El 1983 havia guanyat el premi Bonmatí de periodisme. L’enrenou dels anys 80 (1987) és un recull d’articles, segons l’AELC, i l’Enciclopèdia el classifica com a crònica. Amb Mariona Ibars va escriure el guió de Carles, el príncep de Viana, una sèrie de televisió de dos capítols que es va emetre el 2001. També va traduir obres de Silvana Gandolfi, de Massimo Carlotto, de Fausto Manara i de Georges Hyvernaud.