Pau Viciano

Qui és Pau Viciano

Amb La temptació de la memòria, Pau Viciano va obtenir el 1995 el premi Joan Fuster d’assaig. El Temps, que l’entrevistava el 6 de novembre d’aquell any, el presentava com un examen de com s’havia fet servir la història medieval valenciana al servei d’interessos polítics. L’assaig mirava el període del 1875 al 1975, que l’autor feia anar d’una restauració borbònica a l’altra, la que va seguir la mort de Franco. A la revista, Viciano deia que no es tractava tant de posar en dubte els mites com de fer veure «que tota producció historiogràfica conté sempre una ideologia», i que el que era il·legítim era la «deformació abusiva». Afers i Valencia Plaza situen aquest llibre en un interès per «la historiografia i els usos del passat i la memòria social» que va cultivar al costat de la recerca acadèmica. Afers hi afegeix Des de temps immemorial (premi Llorer d’assaig, 2003) i El regne perdut. Quatre historiadors a la recerca de la identitat valenciana (2005), on, segons l’editorial, examinava com van imaginar l’edat mitjana valenciana quatre historiadors «eminentment conservadors» —Joan Beneyto, Josep Sanchis Sivera, Teodor Llorente i Josep Martínez Aloy— entre la Renaixença i la Segona República. Valencia Plaza li atribueix dos llibres sobre Joan Fuster, De Llorente a Marx. Estudis sobre l’obra cívica de Joan Fuster (2012), que també és a la llista d’Afers, i Per què Fuster tenia raó (2017). Aquell 2017, el mateix diari anunciava que Viciano pronunciaria a La Nau de la Universitat de València la conferència L’assaig fusterià com a crítica de l’academicisme, dins un cicle que Acció Cultural del País Valencià i diverses universitats dedicaven als vint-i-cinc anys de la mort de Fuster.

L’altra vessant de la seva obra és la del medievalista. Afers i Valencia Plaza el donen com a doctor en història per la Universitat de València —El Temps precisava que en història medieval— i el presenten com a «especialista en la fiscalitat i el món rural medievals». El 1995, segons El Temps, tenia en marxa a París, a la Universitat Denis Diderot, una recerca sobre l’agricultura mediterrània a la fi de l’edat mitjana i el començament de la moderna. Els cofres del rei. Rendes i gestors de la batllia de Castelló (1366-1500) (Afers, 2000) porta un pròleg de Guy Bois, i el text de presentació d’Afers el defineix com «un bon llibre d’història social»: hi apareixen els recaptadors i gestors de les rendes reials —la peita, els delmes, els drets de moltura—, els lligams que tenien amb l’oligarquia municipal i uns contribuents que, a més de cristians, eren també musulmans i jueus. Afers li atribueix també Senyors, camperols i mercaders. El món rural valencià al segle XV (2007), Regir la cosa pública. Prohoms i poder local a la vila de Castelló (segles XIV-XV) (2008), que també esmenta Valencia Plaza, i Els peus que calciguen la terra. Els llauradors del País Valencià a la fi de l’edat mitjana, premi Ferran Soldevila (2012). Més enllà de la senyoria. Mercat i impostos a la Plana de Castelló (segles XIV-XV) és, segons l’editorial, un recull d’articles sobre el pes del mercat i dels imposts en la pagesia de la vila de Castelló i de la Plana. Barres i corones. La bandera de la ciutat de València (segles XIV-XIX) parteix, segons Afers, del debat sobre si la senyera coronada, amb la franja blava, era antiga o no, i hi torna a sospesar les dades conegudes, amb algunes de noves, per intentar establir quina bandera va tenir com a pròpia la ciutat de València de l’edat mitjana fins a les portes del Nou-cents. Afers i Valencia Plaza el situen al consell de redacció de L’Espill i d’Afers, i Valencia Plaza hi afegeix Caràcters. Va néixer a Castelló de la Plana el 1963.