Pere Antoni Beuter

Qui era Pere Antoni Beuter

La crònica de Pere Antoni Beuter va començar en català i va continuar en castellà. La Primera part de la història de València és del 1538; el 1546 se’n va publicar una versió castellana amb molts afegits, i la segona part, sobre la conquesta de València, va sortir directament en castellà el 1551. L’Enciclopèdia Catalana dona dues explicacions possibles al canvi de llengua: la voluntat d’acostar-se al poder i una opció ideològica, la dels historiadors que, com Rafael Martí de Viciana, van donar suport a les idees uniformitzadores de Carles I. A la traducció hi veu una intencionalitat política «claríssima». La mateixa font diu que, amb Martí de Viciana, se’l té per iniciador de l’escola històrica valenciana.

A la primera part, que l’Enciclopèdia té per una obra historiogràfica essencial, hi conviuen dues coses. D’una banda, Beuter hi va acceptar les faules d’Annio de Viterbo, un italià que servia el papa Alexandre VI i que havia atribuït a uns historiadors caldeus fabulosos una història que posava la península Ibèrica al davant, contra la primacia italiana que defensaven els humanistes; segons l’Enciclopèdia, és el primer cop que aquestes falsificacions entren a la historiografia catalana. De l’altra, va tenir en compte les restes arqueològiques que s’havien trobat, i per això la mateixa font el considera el primer autor valencià a fer història d’una manera «moderna». El relat arrenca amb Tubal, net de Noè, poblant la península després del diluvi, arriba fins a Jaume I i es tanca amb un capítol sobre com era la ciutat al principi i com es deien els seus portals.

La segona part, escrita segons l’Enciclopèdia «amb fonts molt més fidedignes», amplia i parafraseja la Crònica de Jaume I, després d’uns capítols sobre els orígens d’Aragó i de Catalunya on hi ha diverses llegendes. Alfonso de Ulloa va traduir les dues parts a l’italià el 1556. Del conjunt, l’Enciclopèdia en remarca la llengua, culta i fluida, i la poca exigència crítica amb què l’autor fa servir un ampli recull de fonts.

Havia nascut a València cap al 1490-1495, en una família de mercaders d’origen eslau o germànic establerta a la ciutat, i va fer carrera eclesiàstica. Des del 1522 va ensenyar a l’Estudi General de València, i el 1540 hi va obtenir la càtedra de Sagrada Escriptura i Antic Testament; aquell any, a Roma, el van fer protonotari i predicador apostòlic. Segons l’Enciclopèdia, la docència, l’estudi de la Bíblia i els llibres de litúrgia i teologia van ser la seva activitat bàsica, i el 1547 va publicar un llibre d’exegesi, Annotationes decem ad Sacram Scripturam. Coneixia l’obra d’Erasme, però la condemna de l’erasmisme el 1537 no li va fer perdre el favor dels oligarques de València: el 1538 li van encarregar el sermó del centenari de la Conquesta, i l’Enciclopèdia diu que, pel que sembla, preparar-lo el va acostar a la història. Va morir a València el 1554 i va deixar una biblioteca de més de tres-cents títols. V. J. Escartí en va reeditar una part de l’obra el 1995 i el 1998.