Àngels Moreno

Qui era Àngels Moreno

Entre el 2000 i el 2014, Àngels Moreno va guanyar el premi Ciutat d’Alzira amb Malson, l’Alfons el Magnànim de narrativa amb Secrets inconfessables (2002), el Vicent Andrés Estellés de narrativa amb Cita a la matinada (2007) i el de narrativa Ciutat de València amb 96 hores (2014), segons la llista de premis de l’AELC. Al Ciutat d’Alzira ja s’hi havia presentat amb la primera novel·la, Potser a setembre, que Bromera va publicar el 1994 després que el jurat la deixés finalista i en recomanés l’edició. En el text autobiogràfic que l’AELC reprodueix com a biografia seva, l’autora atribueix aquell primer intent a un premi guanyat el 1986: el Flor de Cactus de narracions breus en castellà, pel relat En tono menor.

El mateix text explica que, als disset anys, havia col·laborat amb certa regularitat a la revista Marisol, que tenia una secció de relats breus, i que durant molt de temps la seva escriptura es va limitar a col·laboracions periodístiques i literàries en la premsa local de Gandia i en la comarcal de la Safor. També hi menciona un pas per la política municipal. El pòrtic, fet amb documentació del seu arxiu, la presenta com a professional de la publicitat i la comunicació i com a columnista de Levante, El Mercantil Valenciano, i recorda que havia estat membre de la Societat Alfons el Vell i d’Acció Cultural del País Valencià. Va ser sòcia d’honor de l’AELC.

Abans de la primera novel·la havia publicat D’ahir (Colomar Editors, 1991), que el pòrtic descriu com un llibre de «relats inspirats en fets reals». La mateixa pàgina n’esmenta diversos relats breus: L’objecte del desig (Literal, 2006); L’altra vida de Neus Castells (2005), del programa de la Fundació Bromera Llegir en valencià, i Guinda (Brosquil, 2005), que va escriure per al projecte Escriure el país de la seu universitària d’Alacant i El País. El 2002 va sortir La Memòria Amagada, dones en la història de Gandia, del qual va ser coautora. Va néixer a Gandia el 1939 i hi va morir el 9 d’abril de 2025.