Josep Palomero

Qui és Josep Palomero

Televisió Espanyola va convertir en minisèrie Els secrets de Meissen, la novel·la de Josep Palomero del 1994: segons la biografia de l’AELC, El secreto de la porcelana és del 1999, com la versió castellana del llibre. La llista de premis de l’associació hi associa dos guardons, el premi València de Literatura i el de la Crítica dels Escriptors Valencians. L’altra novel·la que li registra la biografia, El tatuatge dels apàtrides (1997), havia guanyat el 1996 el Ciutat d’Alzira, segons la llista. El pòrtic, fet amb documentació de l’arxiu de l’autor, llegeix totes dues com a novel·la històrica, l’una a finals del segle XVIII i l’altra a finals del XIX, i hi remarca un punt de vista, el de «l’aristocràcia i la reialesa de l’època».

Segons la mateixa llista, abans de les novel·les ja li havien premiat poesia i contes. El Bernat Artola de Vila-real del 1976 va premiar Innocents de pagana decadència, que es va publicar el 1978; el Jordi de Sant Jordi de la ciutat de València, Crònica carnal (1980), i el Vila de Nules del 1986, Quadern de bitàcola, que la biografia data el 1987. El 1983 li van arribar el Malva-rosa de contes de la ciutat de València, per El pianista de jazz, i el Josep Pasqual Tirado de Castelló, per Mans de lavanda. Amb Vicente Muñoz Puelles va signar la peça teatral Zona de lliure trànsit, que el 2001 va obtenir el premi Eduard Escalante. El 1982, el Tirant lo Blanc havia premiat El pardalet sabut i el rei descregut, que la biografia recull entre els seus llibres infantils i juvenils, amb La torre de la bruixa (2005) i Vuit contes i mig (1993). Com a adaptador, va treballar sobre el Regiment de la cosa pública d’Eiximenis (2009) i sobre el Tirant lo Blanc (2005), i entre les traduccions que se li registren hi ha Caçadors de tigres (1998), d’Aingeru Epaltza.

Borriana, on va néixer el 1953, és l’objecte de les monografies que la biografia li registra entre el 1976 i el 2011, dedicades als malnoms, a la toponímia, als jocs de carrer i a les cançons populars de la ciutat. Segons el pòrtic, en va ser regidor i també va dirigir els serveis culturals del govern valencià, i el mateix pòrtic el presentava com a vicepresident de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. La biografia el situa, a més, en dos grups de treball de política lingüística: el que el 2005-2006 va estudiar per al Ministeri d’Administracions Públiques l’ús de les llengües cooficials a l’Administració de l’Estat, i el Grup d’Alt Nivell sobre Multilingüisme de la Comissió Europea, del 2006 al 2007. Artur Perucho Badia va ser el tema de la tesi amb què es va doctorar a la Universitat Jaume I de Castelló el 2016; la llicenciatura, en filologia hispànica, l’havia feta a l’Autònoma de Barcelona (1976). Entre el 1977 i el 2013 va ser catedràtic d’institut: de castellà fins al 1985 i des d’aleshores de llengua i literatura valencianes.