Perejaume

Qui és Perejaume

El 2012, Pagèsiques (2011) va donar a Perejaume el premi de la Crítica de poesia catalana, la Lletra d’Or, el Terenci Moix de literatura catalana i el Ciutat de Barcelona, segons l’anuari de l’Enciclopèdia d’aquell any. És un dels llibres d’una escriptura que, segons la Gran Enciclopèdia Catalana, és «de caràcter conceptual i líric» i se situa entre la poesia, la prosa poètica i l’assaig filosòfic, amb títols com Oli damunt paper (1992), El paisatge és rodó (1995) o L’obra i la por (2007). Dels llibres posteriors, la GEC en caracteritza dos: Mareperlers i ovaladors (2014), una edició de bibliòfil que pren l’oval com a fil per relacionar Jujol, Mir, Miró i Tàpies, i Treure una marededéu a ballar (2018), la crònica, en prosa poètica, d’uns dies de camí amb la imatge d’una verge.

Perejaume és el nom amb què es coneix el pintor i poeta Pere Jaume Borrell i Guinart (Sant Pol de Mar, 1957). La GEC, consultada el 2026, diu que en la seva obra la pintura i la poesia estan «indissolublement lligades», i que de la pintura ha passat a la fotografia, al vídeo i a la instal·lació. Va estudiar història de l’art mentre pintava i dibuixava al Cercle Artístic de Sant Lluc, va començar a exposar als anys setanta i, segons l’enciclopèdia, el van influir Joan Brossa i J. V. Foix, que freqüentava aquells anys, i Jacint Verdaguer, amb qui comparteix una visió tel·lúrica de la natura. El 1999 va pintar els medallons del sostre del Liceu i va repassar la seva trajectòria al MACBA amb Deixar de fer una exposició. La GEC li recull dos premis nacionals d’art: el d’arts visuals de la Generalitat, el 2005, per l’obra Els cims pensamenters, en què reflexiona sobre Verdaguer, Maragall i Gaudí, i el d’arts gràfiques del Ministeri de Cultura, el 2006, per la seva «reformulació de la relació entre art i territori».