Ramon Guillem

Qui era Ramon Guillem

Terra d’aigua, el recull que Ramon Guillem va publicar el 1993, havia guanyat l’Ausiàs March de poesia de Gandia del 1992, i el 1993 va rebre el Crítica Serra d’Or i el de la Crítica dels Escriptors Valencians. Els premis van continuar: l’Alfons el Magnànim del 2019 per a Fugaç i, dos anys abans, el Ciutat de València de poesia Maria Beneyto per a La febre dels dies, que va sortir el 2018. També el 2017 es va reeditar Terra d’aigua, ara amb setze pintures de Joan Olivares que, segons la biografia de l’AELC, «dialoguen amb els poemes». El 2021 va publicar El llamp en la lluerna. La set intacta (2014) va guanyar el premi Maria Mercè Marçal; la biografia la descriu com «una obra unitària», escrita entre el 2008 i el 2013, on la fosca fa de contrapunt a la llum al llarg de dues parts.

Amb Abisme i ocell (2010) va guanyar l’Estellés de Burjassot del 2009 i, el 2011, el que la biografia anomena «el seu tercer Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians», un guardó que també havia rebut amb Solatge de sols (1999). Abans, Celebració de la mirada (2005) s’havia endut el premi de poesia Octubre-Vicent Andrés Estellés del 2004, i D’on gran desig s’engendra (1985), el Vila d’Alaquàs del 1984. El 2003 va publicar Els ulls del mar, un llibre d’autor amb serigrafies de Josep Guinovart. Segons el pòrtic de l’AELC, la seva poesia s’ha traduït al rus, al xinès, a l’hongarès, al gallec, a l’èuscar, al francès i al castellà, i a més de poesia va escriure narrativa i assaig. En prosa, va publicar les novel·les Una nit entre les nits (2006) i A foc lent (2004), que va guanyar el premi de literatura eròtica de la Vall d’Albaida; un recull de relats premiat amb el Salvador Espriu, Ahir van ploure granotes (1996); un conte per a infants, El país dels dos sols, i els dietaris Com l’angèlica i La cambra insomne (1992), que va obtenir el premi d’Elx.

Havia nascut a Catarroja el 1959. Es va llicenciar en Geografia i Història a València el 1981; des del 1980 va treballar a la Biblioteca Pública Municipal del seu poble, i va ocupar la vicepresidència de l’Associació de Bibliotecaris Valencians. Segons la biografia, els primers poemes que va publicar, el 1979, eren en castellà, i els primers en català van sortir el 1984 a la revista La pipa de Kif; entremig, el 1980, la Facultat de Filologia li havia editat un primer llibre, Primera Ausencia. Va formar part del consell de redacció de la revista Daina de la fundació al tancament (1986-1994), va ser el director de la col·lecció de poesia de Perifèric i entre el 2005 i el 2013 va ser vicepresident de l’AELC al País Valencià. Va morir el 20 de setembre de 2024.