Empar de Lanuza

Qui és Empar de Lanuza

El 1992, Cinc corrupis mes a mes (1990) va obtenir la distinció White Ravens a la Fira de Bolonya, segons la biografia de l’AELC. És un dels títols de narrativa infantil d’Empar de Lanuza que la font destaca, amb Bon viatge, Pitblanc! (1982), La Cuca Quica (1985) o Enric perd una dent (1991). Havia començat amb El savi rei boig i altres contes, el primer llibre que va adreçar als infants, que va guanyar el premi Josep Maria Folch i Torres (1978) i, el 1980, el de la CCEI. L’AELC diu que molts dels seus llibres es van traduir al castellà, i n’esmenta també traduccions al francès i a l’eslovac.

La mateixa biografia remarca que va escriure poesia i teatre per al públic jove, uns gèneres que en aquest camp «sovint són oblidats». Abecedari de diumenge (1988) va tenir el Tirant lo Blanc de la Diputació de València i el premi de la Crítica Serra d’Or. Versos al sol (2000) va guanyar el 2001 el Samaruc de literatura infantil de l’Associació de Bibliotecaris Valencians i el premi de literatura infantil dels Premis de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Amb València, fragments d’un dietari poètic (2002), un llibre que l’AELC considera adreçat a lectors de més edat, va guanyar el Roís de Corella de poesia dels premis Ciutat de València (2001). En teatre, la font la compta entre les poques autores que han escrit per als més menuts: Mitja dotzena (1984) aplega obres d’aquesta mena, i alguns contes seus, com El savi rei boig o Bon viatge, Pitblanc!, es van representar en teatres o, a les escoles, amb els alumnes d’actors. Per a la sèrie Nana Bunilda de TVE va escriure el conte Toni, un home de negocis (1992).

Infants, literatura i pedagogia són, per a l’AELC, els «tres grans eixos» de la seva trajectòria. De fet, el primer llibre que va publicar, el 1979, va ser un assaig escrit amb Victoria Ferrando i Carlos Pérez sobre el valor educatiu del joc popular, El juego popular aplicado a la educación. Es va llicenciar el 1972 a la secció de Pedagogia de Filosofia i Lletres de la Universitat de València, i del 1973 al 1982 va treballar en la reeducació de trastorns d’aprenentatge i de llenguatge al Centro de Reeducación Psicomotriz, que havia fundat amb dues pedagogues més. A la Universitat de València es va ocupar el 1976 dels cursos de lingüística valenciana i la seua didàctica de l’ICE, i hi va tornar a treballar del 1987 al 1990, a la Unitat Tècnica de Coordinació Bibliotecària i al Servei de Normalització Lingüística. El 1983 va ensenyar valencià en un institut de batxillerat de Llíria, i del 1991 al 1999 va treballar a Publicacions de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència. Va col·laborar en revistes com Camacuc, Faristol, Saó o Cuadernos de Pedagogía, i va ser jurat del Joanot Martorell i del Tirant lo Blanc, entre altres premis. Va néixer a València el 1950.