Rosa Maria Arquimbau

Qui era Rosa Maria Arquimbau

Rosa Maria Arquimbau va veure representades diverses comèdies seves als anys trenta. La primera que va pujar a un escenari va ser Es rifa un home!, publicada el 1935 a La Escena Catalana, i al Romea s’hi van estrenar Amunt i crits i Les dones sàvies, totes dues el 1936, i Maria la Roja, el 1938. La narrativa venia de més lluny. El primer llibre que va publicar, Tres contes breus, és del 1928, i el va seguir un altre recull, La dona dels ulls que parlaven (1930); en la dècada següent van arribar les novel·les Al marge (1933) i Història d’una noia i vint braçalets (1934) i les narracions de Home i dona (1936). En aquells anys, diu la biografia de l’AELC, una anèmia li va impedir escriure amb regularitat.

Abans dels llibres hi havia hagut la premsa, on va començar el 1924, a Joventut Catalana, signant Rosa de Sant Jordi. Després va escriure a Dona Catalana, a Flames Noves —on, segons la mateixa biografia, uns articles seus deixaven veure «el seu punt de vista sobre l’art, l’amor o l’amistat» i les seves idees sobre el feminisme— i a La Rambla, on el 1930 va començar una secció fixa, «Film & soda». Des del 1932, a més, era funcionària de l’Ajuntament de Barcelona. El pòrtic de l’AELC veu en la seva obra una visió «molt lliure de les relacions amoroses i de la feminitat», des de la qual retrata la societat del seu temps.

Amb la Guerra Civil el seu nom va deixar de sortir als diaris. El 1937 s’havia casat amb el polític Joaquim Girós, i l’exili de després de la guerra els va portar a París, Marsella i Perpinyà; quan van tornar, ella ja no va poder recuperar la plaça de l’Ajuntament. La família Rius, per a qui treballava Girós, el va tenir fins al 1956 a Tànger ocupant-se de les importacions i les exportacions de l’empresa, i una part d’Estimat Mohamed, una comèdia que Arquimbau va escriure amb Josep Maria Poblet i que no es va publicar, passa en aquella ciutat. Una altra comèdia seva, L’inconvenient de dir-se Martines, va ser finalista del premi Joan Santamaria el 1957, però no es va arribar a representar.

Fins al 1970, diu la biografia de l’AELC, el que escrivia no va tenir repercussió. Aquell any va publicar una novel·la sobre l’ocupació alemanya de París, La pau és un interval, i el següent, Quaranta anys perduts, situada en la Barcelona de la postguerra. Va morir el 28 de febrer de 1992 en una residència de Barcelona, on havia passat els últims anys. Per documentar-la, el pòrtic de l’AELC es basa en L’enigma Arquimbau, de Julià Guillamon (2015).