Tino Costa
La novel·la que l'Enciclopèdia considera la seva obra més important: un home de vida violenta, entre Amposta i les guerres carlines, amb una set de bellesa que busca sortida en l'art i en l'amor.
Novel·lista nascut a Sant Carles de la Ràpita que va créixer a Amposta. L'AELC i l'Enciclopèdia veuen en L'inútil combat (1931) un avançament de la novel·la existencialista, i l'Ebre és l'escenari de Terres de l'Ebre, Camins de nit o Tino Costa. Després de guanyar el Nadal el 1948 va escriure anys en castellà, i és autor de biografies de Verdaguer i de Cervantes.
La novel·la que l'Enciclopèdia considera la seva obra més important: un home de vida violenta, entre Amposta i les guerres carlines, amb una set de bellesa que busca sortida en l'art i en l'amor.
Camins de nit
Narracions del delta
L'espera
La ciutat maleïda
Despertar
Nausica
Verdaguer. El poeta, el sacerdot i el món
L’inútil combat (1931) va ser, per a l’AELC i per a l’Enciclopèdia, un «esdeveniment dins la literatura catalana i fins i tot l’europea»: totes dues fonts la presenten com una novel·la que va arribar abans que Camus i Sartre donessin nom a la novel·la existencialista. Sebastià Juan Arbó havia arribat a Barcelona el 1927 amb aquest manuscrit i el de Terres de l’Ebre, que havia començat als divuit anys. Fins aleshores havia treballat com a meritori a Amposta, on la família, pagesa, s’havia traslladat quan ell tenia vuit anys; havia nascut el 1902 a Sant Carles de la Ràpita i als dotze anys ja havia deixat l’escola.
Terres de l’Ebre (1932) segueix tres generacions d’una família pagesa que lluita per sobreviure. Després van venir Notes d’un estudiant que va morir boig (1933), el dietari en primera persona d’un jove que va caient en la bogeria, que l’autor va revisar i refer en diverses versions, i Camins de nit (1935), que torna a la ribera de l’Ebre amb els amors difícils de Mercè i Marçal. En el conjunt de les seves novel·les, l’AELC hi veu Dostoievski com a model dels personatges, gent marginada i humiliada, i Eurípides com a model del sentit tràgic.
Tino Costa, publicada el 1947 després del silenci de la guerra i la primera postguerra, és per a l’Enciclopèdia la seva obra més important: un heroi «estrany al món on viu» enmig del realisme de l’Ebre. El 1948 Sobre las piedras grises li va valer el premi Nadal i, a partir d’aleshores, durant anys va escriure en castellà, entre altres llibres la sèrie Martín de Caretas i unes memòries. Va escriure quatre biografies extenses, de Cervantes o de Pío Baroja, entre d’altres; la de Verdaguer (1951), l’única en català, va donar lloc a polèmiques, segons l’Enciclopèdia.
El català hi va tornar a mitjan anys seixanta: Narracions del delta és del 1965 i L’espera, del 1967, dos llibres que, segons l’AELC, no van tenir el ressò de les novel·les d’abans de la guerra. Va col·laborar assíduament a la premsa, i l’AELC en destaca els articles a La Vanguardia i a l’ABC. Va morir el 2 de gener de 1984 a Barcelona. Entre el 1992 i el 1993 Columna en va publicar l’obra catalana completa, a cura d’Emili Rosales.
Autors afins i de la mateixa generació: nascuts entre el 1895 i el 1909.