Maurici Serrahima

Qui era Maurici Serrahima

La crisi de la ficció (1965), Sobre llegir i escriure (1966) i Marcel Proust (1971) són els llibres amb què la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) justifica que Maurici Serrahima fos «un dels pocs teòrics literaris catalans de la postguerra». De tots els autors que el van marcar, segons la biografia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), el que més el va enlluernar va ser Proust, i el pòrtic de l’associació explica que les seves propostes crítiques dibuixaven una idea de la narrativa orientada cap a la novel·la psicològica. El seu primer llibre de crítica, Assaigs sobre la novel·la (1934), aplegava articles en què, segons la GEC, defensava una novel·la catòlica que tenia per models Chesterton i Maurois. A Dotze mestres (1972), un llibre sobre prosistes catalans, el pòrtic diu que va reivindicar sobretot Narcís Oller i que s’hi va separar del parer dels seus companys de generació. Com a novel·lista, la GEC el situa dins els cànons de la novel·la psicològica des del debut, El principi de Felip Lafont (1934), i diu que a Estimat senyor fiscal la «típica introspecció psicològica» s’hi servia dels models del gènere policíac; Després (1951), que la biografia de l’AELC compta entre les seves novel·les més destacades, l’enciclopèdia la descriu com l’anàlisi d’un personatge femení. Els contes d’El seductor devot (1937), ampliats el 1947 com a Petit món enfebrat, i els de Contes d’aquest temps completen, segons la GEC, l’obra novel·lística. La frontissa, la novel·la que havia escrit el 1956, va sortir pòstumament el 1982 i l’any següent va obtenir el premi de la Crítica Serra d’Or.

Per a la GEC, els dietaris que va escriure a la postguerra són «un dels principals testimoniatges escrits sobre l’ambient cultural de l’època»: De mitja vida ençà (1970) i Del passat quan era present, en dos volums (1972 i 1974), premi Lletra d’Or el 1973 segons l’AELC, que el 2003 i el 2004 es van reeditar sense els talls de la censura. Les Memòries de guerra i exili van sortir el 1978 i el 1980, i entre el 2003 i el 2008 Josep Poca va reunir en set volums tota la seva obra memorialística. La biografia la va conrear des del 1938, amb una de Joan Maragall que més tard va ampliar com a Vida i obra de Joan Maragall; després van venir Un advocat del segle XIX (1951), dedicat al seu avi, Maurici Serrahima i Pala, un llibre sobre el seu mestre Josep Maria Capdevila i els retrats d’escriptors i de polítics de Coneixences (1976). La GEC el compta entre els intel·lectuals que «conciliaren el catalanisme polític amb una profunda convicció catòlica de caràcter progressista», i el situa a la direcció d’Unió Democràtica de Catalunya des que es va fundar el partit. El 1929 havia estat un dels fundadors del diari El Matí, i aquest diari i La Paraula Cristiana van ser l’escola on, segons l’enciclopèdia, es va fer crític literari. La seva professió va ser l’advocacia, la de la família. Durant la guerra civil va ajudar els sacerdots que vivien amagats; el SIM el va arrestar, però en va sortir exculpat sense procés. Després d’un any d’exili, el 1939-40, va tornar i va ser un dels qui van organitzar la resistència cultural: va formar part del comitè Pous i Pagès i del grup Miramar, i el 1941 va cofundar la nova etapa dels Amics de la Poesia. A Consideración de Catalunya, de Julián Marías, hi va respondre amb Realitat de Catalunya (1969, i el 1967 en castellà), i a El fet de creure (1967) va escriure sobre les seves conviccions religioses. El 1977 va ser senador per designació reial. Va néixer a Barcelona el 1902 i hi va morir el 1979.