Carles Sindreu i Pons

Qui era Carles Sindreu i Pons

Carles Sindreu va participar en la fundació de l’ADLAN (Amics de l’Art Nou), que l’AELC data el 1932 i on el situa al costat de Josep Lluís Sert, Joan Prats, J. V. Foix i Sebastià Gasch, entre altres; també va ser a l’origen dels Amics del Circ i va col·laborar amb el GATCPAC. L’Enciclopèdia Catalana situa els seus poemes «entre el cal·ligrama a l’estil de Joan Salvat-Papasseit i la greguería surrealista», i hi llegeix també l’evocació del suburbi, de la infantesa i del paisatge. Al primer recull, Radiacions i poemes (1928), l’AELC hi veu la petja de Jules Renard i de les gregueries de Ramón Gómez de la Serna. A Darrera el vidre (1933), un recull «de caire surrealista», hi van intervenir Carles Riba, que en va escriure el pròleg, Joan Miró, amb les il·lustracions, i J. V. Foix, amb un epíleg. Entremig, el 1931, havia publicat un llibre de narracions amb pròleg de Josep Maria de Sagarra, i l’Enciclopèdia diu que en aquests llibres experimenta «la relació entre prosa i poesia». Els dos reculls de poemes es van reunir pòstumament el 1975 a Obra poètica I, i el 1996 es va publicar Si veus que neva, desperta’m. Dones de la meva vida.

Sindreu va dedicar un llibre al Club Tennis de la Salut, del qual va escriure la història, i el tennis és també l’esport de vint-i-vuit cal·ligrames que va publicar a L’Esport Català entre el 1925 i el 1926: tots anaven dedicats a tennistes, fora de l’últim, que era per a Samitier. L’Enciclopèdia, que el recorda «molt actiu i conegut en els ambients del tennis», situa entre el 1925 i el 1936 la seva feina de periodista esportiu, amb cròniques i articles a capçaleres com Xut, La Nau dels Esports o El Once, signats amb pseudònims com Donald Duck, Fivaller o Tito Letta. Després de la guerra va escriure a La Vanguardia i a El Noticiero Universal, on l’AELC li atribueix pseudònims com Cunning i Flag. En aquells anys van sortir El senyor Joanet del Guinardó (1954), la seva única novel·la segons l’AELC, que l’Enciclopèdia qualifica de costumista, i Les figures del pessebre de l’Ametlla del Vallès (1960), per al qual l’AELC li registra el premi Pere Maspons i Camarasa del 1957. La narració La micció de l’amistat és del 1973. Amb motiu dels cent anys del naixement, el 2000 la Institució de les Lletres Catalanes li va dedicar l’exposició itinerant «Carles Sindreu. L’aposta per la modernitat».