Josep Romaguera

Qui era Josep Romaguera

Josep Romaguera, a qui l’article de l’Enciclopèdia Catalana anomena Romeguera, va publicar en dues llengües. En castellà, panegírics, relacions de festes i un Jurídico desengaño (1709) que sostenia les prerrogatives del bisbe barceloní; en català, sermons i l’Ateneo de grandesa. Tenia previstos dos llibres més en català, Morfeo despert en les vulgaritats catalanes i La fama en Catalunya, que no es van arribar a publicar, encara que, segons testimonis de l’època, probablement ja eren escrits abans que sortís l’Ateneo. El segon devia ser una obra d’erudició històrica, feta amb materials sobre Catalunya que havia aplegat de jove en una estada a Nàpols. Serra i Postius li va atribuir, a més, un volum manuscrit de poemes catalans i un recull de poesia llatina. Era de Barcelona, on havia nascut cap al 1642 i on va morir el 1723, i hi va fer carrera a l’Església i a les aules: va ser canonge de la seu, vicari general de la diòcesi i, a l’Estudi General, catedràtic de dret canònic.

L’Ateneo de grandesa sobre eminències cultes, catalana facúndia ab emblemes il·lustrada (1681) és, per a l’Enciclopèdia, la seva obra més important, i havia de ser la primera part d’una trilogia amb el mateix títol. Parteix d’El héroe de Baltasar Gracián per construir un assaig de filosofia moral en catorze capítols, que anomena eminències. A cada un, la prosa va acompanyada d’un emblema que combina un lema en llatí, un gravat i un poema, i els poemes recorren formes mètriques i estròfiques molt diverses. L’article llegeix el pròleg com una defensa de la llengua catalana i com un manifest a favor de «la normalitat literària en català». En el conjunt hi veu un «agosarat experiment cultista en català», fruit d’una manera de pensar innovadora i de ganes de renovar la literatura, però també una tensió retòrica que explica la quantitat de castellanismes, alta i buscada. De la llengua i l’estil en diu que són «artificiosos i castellanitzats», amb «una gran afectació verbal», i molt lluny de la llengua viva, propera a la parla, que encara conserven altres autors del mateix segle com Vicent Garcia i Francesc Fontanella. Només en salva alguns poemes, on troba autenticitat lingüística i «vibració lírica».