Ramon Llull

Qui era Ramon Llull

L’Art —el sistema amb què Ramon Llull volia demostrar per la via de la raó la veritat cristiana a musulmans, jueus i gentils, segons l’AELC— és també el punt de partida de les seves novel·les. Segons lletrA, de dues versions del sistema en deriven «dues grans novel·les»: el Blanquerna, de l’Art abreujada de trobar veritat (1274), i el Llibre de meravelles, de l’Art demostrativa (1283). Totes dues arts pertanyen a l’anomenada «etapa quaternària» (1274-1290), que lletrA explica pel fet que els principis de l’Art hi surten «en un nombre múltiple de quatre». L’AELC, per la seva banda, llegeix el Blanquerna com una novel·la que descriu «la vida exemplar d’un heroi» i deixa veure com s’organitzava la societat del seu temps, i el Llibre de meravelles —que inclou el Llibre de les bèsties— com una novel·la didàctica construïda a base d’exemples i «molt influenciada per la filosofia sufí»; del Llibre d’amic e amat en destaca els aforismes, amb finalitat didàctica.

De jove, Llull va ser un cortesà casat i amb dos fills; havia nascut a Palma el 1232, en una família arribada a Mallorca amb la host de Jaume I. lletrA situa als trenta-un anys la «conversió» que ho va capgirar tot, després de veure cinc vegades Crist crucificat. D’aleshores ençà, segons el que lletrA extreu de la Vida coetània —el relat autobiogràfic que, segons l’AELC, va dictar a París el 1311—, la conversió dels infidels el va ocupar sencer, fins al punt de voler escriure contra els seus errors el que havia de ser «el millor llibre del món». lletrA remarca que no va entrar en cap orde religiós; el pòrtic de l’AELC diu que el 1295 es va fer terciari franciscà. La il·luminació del puig de Randa, el 1274, li va donar l’Art i el sobrenom de «Doctor Il·luminat»; hi havia arribat després de nou anys d’aprenentatge pel seu compte a Mallorca, àrab inclòs. De les escoles-monestir per a missioners que volia fundar, l’AELC diu que només en va aconseguir una, Miramar, amb donacions del rei Jaume II de Mallorca. Bugia i Tunis van ser el destí dels viatges en què, segons lletrA, anava a discutir amb els teòlegs de l’islam. Tunis és també l’últim lloc on lletrA el pot situar, a finals del 1315; cap al març del 1316 ja era mort, i la font deixa obert si va morir allà, a Mallorca o durant el retorn. La biografia de l’AELC, amb un «sembla que», el fa morir a Palma.

lletrA li compta 265 obres en català, llatí i àrab, segons el catàleg d’Antoni Bonner, i considera el Llibre de contemplació en Déu «el primer gran monument de la literatura catalana». De la prosa en diu que és «elegant, lògica i molt moderna per al segle XIII», i li reconeix «un paper fonamental en la creació de la llengua catalana» pel lèxic amb què va resoldre continguts filosòfics i tècnics. Com a poeta, l’AELC en conserva dues obres, el Desconhort (1295) i el Cant de Ramon (1300), de clara influència provençal; lletrA precisa que Llull posava els recursos d’aquella lírica al servei d’un contingut «religiós o, de vegades, autobiogràfic». Ja en vida, diu l’AELC, la seva obra es va traduir a llengües com el castellà o el francès, i al segle XV el lul·lisme tenia escoles arreu d’Europa.