Francesc Fontanella

Qui era Francesc Fontanella

Francesc Fontanella va néixer a Barcelona el 1622, en una casa que estava al centre exacte del terratrèmol polític que venia. El seu pare, Joan Pere Fontanella, era un jurista de pes i va arribar a conseller en cap de Barcelona; el seu germà Josep va fer carrera diplomàtica al servei de la causa catalana. Ell va treure’s el doctorat en dret molt jove, cap al 1641, i la Guerra dels Segadors se’l va endur de seguida: un any després ja portava l’artilleria del bàndol que s’havia posat al costat de França, i el 1643 el trobem a Münster, dins la delegació del seu germà, mirant de fer un lloc a Catalunya a la taula on es repartia la pau d’Europa.

Als divuit anys ja havia escrit el Panegíric a la mort de Pau Claris: un discurs fúnebre imprès per al president de la Generalitat, que s’havia mort el febrer del 1641 amb la victòria de Montjuïc encara calenta. Són unes trenta pàgines on la prosa més ornamentada s’alterna amb versos escrits en tres llengües —català, llatí i francès— i que van dedicades al seu pare: la literatura i la política li sortien de la mateixa mà.

Els anys barcelonins, fins al 1652, són els de més activitat. Fontanella dirigia una tertúlia literària influent i va escriure les dues peces teatrals que el fan singular: la Tragicomèdia pastoral d’amor, firmesa i porfia, on pastors del Besòs i del Llobregat es disputen una mateixa Elisa, amb loa, entremès i balls, i Lo desengany, un poema dramàtic de matèria mitològica en què el mag Mauro fa representar una funció dins de la funció per treure el mal d’amor a dos personatges. Eren un intent de fer del català una llengua de teatre culte que la derrota del 1652 va deixar sense continuïtat.

Després de la capitulació de Barcelona es va refugiar al Rosselló. L’exili a Perpinyà va venir acompanyat de pèrdues seguides —el pare, una germana, la primera dona— i, quan també se li va morir la segona dona, el 1657, va demanar l’hàbit als dominicans. Tres anys més tard ja cantava missa, va fer classes de dret canònic a la Universitat de Perpinyà i va arribar a prior del convent de Sant Domènec. Hi va morir, segons les fonts més fiables, el 1681.

La seva poesia —unes tres-centes composicions: amoroses, de circumstàncies, burlesques, religioses— va circular sobretot manuscrita i va quedar mig oblidada quan la Renaixença la va desestimar per excés d’artifici. Les edicions dels últims trenta anys l’han posat al lloc que li toca: la figura més gran d’un segle que durant molt de temps s’havia despatxat com un forat entre dues èpoques bones, i una baula entre la tradició que arrenca amb Ausiàs March i el vers teatral que al segle XIX tornaria a donar fruit amb Àngel Guimerà.