Xavier Hernàndez Ventosa

Qui és Xavier Hernàndez Ventosa

La mitologia grega, la festa major, un crim del segle XIX: les crítiques de premsa que l’AELC reprodueix sobre els llibres per a infants i joves de Xavier Hernàndez Ventosa hi troben temes molt diversos. El foc dels déus, en què el foc s’ha apagat a totes les llars, va ser per a A. Ribas, a La Fura, un mite convertit en història detectivesca i màgica, i Anna Díaz-Plaja va escriure a Faristol que en alguns moments sembla que llegeixis literatura homèrica; Els vents, que els tanquin! explica, segons J. Romeu, la creació dels vents i com s’escampen pel món. A El joc de la Guineu, que M. Fàbregas descriu com una sortida de colònies on un joc enllaça amb un misteri d’anys enrere, Romeu explica que una de les trames aprofita el crim de Foix: el rector de l’església de la Mare de Déu de Foix, robat i assassinat als anys noranta del segle XIX. Pic, repic i repicó: és festa major! recorre en vint-i-sis capítols tota la festa, del sant i la novena als balls, els castells i els goigs, i C. París hi destaca la barreja de ficció, història i realitat actual de la festa. Abans, El segrest de la Xufles havia fet pensar Ribas en Emili i els detectius, i P. Martí, al Diari de Barcelona, l’havia llegida com una novel·la d’aventures de colla. A La casa adormida, el Pol, de tretze anys, queda captivat per la casa pairal que troba en arribar amb la família a les Ferreres, i Ribas hi va remarcar que l’autor combina en una mateixa frase la tercera persona i el monòleg interior del noi. Amb Com la terra vol la pluja va guanyar el premi Columna Jove del 1999, i les dues ressenyes de l’abril del 2000 que en recull l’AELC es fixen en la llengua: Ribas hi sent parlar la gent jove, sense embuts davant del sexe, i J. Llavina, a El 3 de vuit, hi valora l’esforç de donar veu a un adolescent de disset anys i creu que l’autor «se n’ha sortit».

El pòrtic de l’AELC, documentat amb el seu arxiu personal, el fa néixer a Vilafranca del Penedès el 1945 i explica que es va dedicar a la literatura infantil i juvenil a partir del 1989; la biografia, que ell mateix escriu en primera persona, hi afegeix que el novembre d’aquell any Edelvives, avui Baula a Catalunya, li va publicar la primera novel·la. Va arribar a la docència tard. Als catorze anys el van posar a treballar en un despatx, i fins als vint-i-tres no es va posar a estudiar. Durant els anys setanta va fer crítica de cinema, de teatre i de literatura a TOTHOM, un setmanari de Vilafranca que ja no existeix. El 1977 es va llicenciar a la Universitat de Barcelona en filologia romànica, subsecció de llengües hispàniques, i el 1979 hi va obtenir el títol de mestre de català. Va ser professor de llengua castellana i literatura a l’institut Eugeni d’Ors de la seva ciutat, fins al 2006. L’AELC també el dona com a coautor del Diccionari escolar que el Grup Promotor Santillana va publicar el 1994.