Vicenç Villatoro

Qui és Vicenç Villatoro

Segons el pòrtic de l’AELC, la qüestió jueva ja era present a Evangeli gris (1981), i Vicenç Villatoro l’ha tractada en novel·les i en assaigs. La biografia de la mateixa associació li posa al costat, com a eix dels assaigs, les qüestions de llengua, de política i de cultura catalanes, i en cita dos: Els jueus i Catalunya (2005) i L’engany. El segon tripartit o la desnacionalització de Catalunya (2007). També ha escrit dietaris i un gran nombre de pròlegs.

Va començar publicant poesia —Les banderes tampoc (1979), Cartografies (1988)—, però el pòrtic diu que «es decanta cap al gènere narratiu». País d’Itàlia (1984) i Els anys a Ciutat tenen per protagonista, segons aquella pàgina, «una joventut nostàlgica submergida en el passat», i hi pesa Pavese, l’escriptor que el fascinava i el mestratge del qual va seguir a les novel·les dels anys vuitanta. Aviat, però, va provar altres gèneres: el pòrtic parla de novel·la històrica, dietari i novel·la juvenil, i la biografia hi afegeix la novel·la autobiogràfica, la bèl·lica i una ficció «amb estètica de videoclip», amb títols com Titànic (1990), Hotel Europa (1992), La ciutat del fum (2001) o La Torre (2006). El Sant Jordi de narrativa el va guanyar als vint-i-quatre anys, i dos anys abans ja tenia el Martí Dot de poesia; entre els que van venir després hi ha el Ramon Llull (2010), el Carlemany (2004), el Documenta (1991), el Ciutat de Barcelona (1987) i el Sant Joan (1983). Va formar part del grup Ofèlia Dracs, i per al cinema i la televisió va escriure guions, sovint amb Jaume Cabré, Jaume Fuster o Antoni Verdaguer.

Va néixer a Terrassa el 1957, i als disset anys ja feia periodisme al Tarrassa Información; segons la biografia de l’AELC, no ha deixat mai d’escriure al costat del periodisme. Es va llicenciar en ciències de la informació a l’Autònoma de Barcelona, on més tard va donar classes de gèneres d’opinió. Va dirigir la secció de cultura d’El Correo Catalán, i a l’Avui va ser director adjunt des del 1991 i director del 1993 al 1996. El 1984 va ser cap de cultura de TV3, i a la televisió catalana va dirigir i presentar Trossos i Crònica 3; al Canal 33 va presentar De llibres (2005-2006).

En la gestió pública, va ser director general de Promoció Cultural de la Generalitat (1997-2000) i, del 2000 al 2004, director general de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; entre el 1999 i el 2002 va ser diputat de Convergència i Unió al Parlament de Catalunya. Va dirigir la Fundació Enciclopèdia Catalana (2000-2002) i va presidir la Fundació Ramon Trias Fargas (2004-2008), i del 2011 al 2013 va ser vicepresident i després president de l’Institut Ramon Llull. El 2014 va ser nomenat director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.