Aigües encantades

Argument

L’acció segueix el resum per actes que Ramon Simó, director de la reposició del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) el 2006, va fer per al dossier de premsa; la completen un text de Margarida Casacuberta del mateix dossier i el Diccionari de la literatura catalana (DLC).

La Cecília, filla de Pere Amat, fa magisteri a ciutat. Ha estat ella qui ha cridat el Foraster, un enginyer, cosa que, adverteix Simó, l’espectador sabrà més tard. L’obra s’obre un dia de rogativa: en aquest poble de la muntanya de Tarragona fa tres anys que la secada es menja la collita, i la gent va en processó a demanar pluja a la Verge dels Gorgs. Ni ella ni el mestre, en Vergés, que la pretén, hi van: es queden discutint com es podria canviar el món.

El conflicte és l’aigua dels gorgs, negra i quieta, que el veïnat es mira, escriu Casacuberta, «amb respecte i temor». Per al Foraster no té res de miraculós: és una deu subterrània, i traient-ne l’aigua es podrien regar els camps. El rector, mossèn Gregori, i Amat es neguen a qüestionar el misteri de la Verge i li prohibeixen de parlar-ne. Quan el van a buscar el troben a la plaça, on la Cecília l’abraça i li fa un petó.

Romanill, un pastor que Simó presenta «de tendències republicanes», i els altres opositors aconsegueixen una assemblea, que ocupa tot el segon acte. El poble ja està a punt de donar la raó al Foraster quan la gent d’Amat hi provoca una baralla. Mossèn Gregori demana al poble devoció a la patrona i, en aquell instant, plou. Tothom s’agenolla; el Foraster els demana que deixin de ser fanàtics, i l’acaben perseguint a cops fins gairebé linxar-lo. La Cecília s’ha escapat per la finestra de casa, on el pare l’havia deixat tancada, i arriba ferida quan ja no hi ha res a fer, i surt a ajudar-lo.

Al tercer acte, els pares no saben on para la filla i admeten que no l’han sabut tractar. La Cecília torna, segurament per acomiadar-se, segons Simó. El pare la pega i fa el que pot per no deixar-la marxar. Ella acusa el pare i el rector de fanàtics i retreu a la mare, la Juliana, que es deixi «esclavitzar». Mentre tothom és al Te Deum, deixa també en Vergés i marxa amb el Foraster. Al mestre li demana, segons Casacuberta, «que s’aparti dels infants, que no els embruti amb el fang de les aigües encantades». La mateixa autora explica que la mare, fins aleshores sotmesa al marit, dona la seva benedicció a la marxa; per a Simó, Amat, que al principi era el centre del poble, acaba més sol que mai.

Temes

• Raó contra superstició. Segons el DLC, el nucli de l’obra es manté en equilibri entre dues maneres d’entendre la natura, una de «tradicional obscurantista» i una de «racional avançada». Simó escriu entre cometes el «miracle» de la pluja.
• Qui s’aprofita de la por. El DLC hi llegeix una denúncia dels cacics, que es valen de la superstició del poble per conservar el seu estatus. Lluís Busquets i Grabulosa, en un text que recull l’AELC, hi veu una massa «guiada» pels interessos d’una oligarquia.
• Una dona que decideix. Per al DLC, la Cecília concentra dues revoltes: contra el pare i contra l’ordre que ell representa. Casacuberta la compara amb la Mila de Solitud i amb la Berta de La vida i la mort d’en Jordi Fraginals: personatges femenins de «voluntat de ferro» que decideixen la seva vida per damunt dels prejudicis de l’època.
• Ibsen de fons. Guillem-Jordi Graells (citat per l’AELC) considera Un enemic del poble el «model» de l’obra. Casacuberta hi marca una diferència: Ibsen deixa dubtes a l’espectador, mentre que el teatre de Puig i Ferreter «busca el desvetllament immediat del públic».

Per treballar-la a classe

• Com canvien la Cecília, el pare, la mare i el mestre al llarg de l’obra, que segons Ramon Simó és el que més interessa a l’autor.
• En Vergés: pragmàtic i contrapès de l’idealisme del Foraster per al DLC, escèptic per a Simó.
• Els símbols que assenyala el DLC: la pluja i les pregàries, la solitud dels herois i la Cecília com «un ocell que fuig del niu».
• La comparació amb Un enemic del poble que proposen Graells i Casacuberta.