Mar i cel

Argument

Saïd ho resumeix en uns versos que el Diccionari de la literatura catalana reprodueix: «Vós sou el cel; jo l’aigua; / mai s’ajunten ací; mireu: s’ajunten / només en l’horitzó.» Ell és el capità d’una nau de corsaris algerians i ella, la Blanca, una novícia que hi viatja presonera l’any 1630, amb el seu pare, en Carles, i amb un cosí que l’estima, en Ferran. L’acció de la tragèdia, en vers, passa a bord.

Saïd obliga la Blanca a curar-lo i, aleshores, li conta la seva vida. Tenia sis anys quan va haver de fugir amb la mare: havien assassinat el seu pare, que era morisc, i expulsaven els moriscos. Fins llavors, prop de València, fill de morisc i de cristiana, l’havien educat en totes dues religions, el que el Diccionari anomena un «plàcid ecumenisme». Després, la mare li va anar alimentant l’odi.

La història commou la noia. Però en Carles és a bord, i per complaure’l ella aixeca un punyal contra el capità. Ell desvia el cop i li ofereix la seva vida, i és ella qui perd el sentit. L’amor que neix entre tots dos va creixent, però no el poden mostrar lliurement: a la nau hi ha cristians i musulmans, i la tensió entre els uns i els altres no ho permet. Que ella el transforma, ho dirà en Ferran a la Blanca: el pirata «és bo i es regenera / sobre ton cor».

Qui atia el motí és en Malek, el segon de bord que en Joanot, un cristià renegat, havia desplaçat. Esclata quan, ja davant d’Alger, la nau vira mar endins. En Joanot, penedit, deixa lliures els cristians, i els papers es capgiren: ara el presoner és Saïd.

El defensen la Blanca i en Ferran, que l’ajudaria a escapar-se tot i estimar la cosina. Saïd ja ho té tot a punt per fugir, i ha promès a la Blanca que la vindrà a buscar, quan el pare d’ella se n’adona i dispara. El tret anava per a Saïd; el rep la noia, que s’hi ha interposat, i és mortal. Saïd i la Blanca es tiren al mar plegats, i en Carles queda agenollat.

Temes

• La intolerància. Sobretot la religiosa: segons el Diccionari de la literatura catalana, és el que l’obra critica.
• El mar i el cel. El Diccionari lliga la Blanca al cel i a la puresa, i Saïd al mar, que hi pren el sentit de la llibertat i la bravesa del pirata.
• Desarrelament i exili. Ramon Bacardit, en un text que reprodueix l’AELC, diu que el desarrelament, ja present en obres anteriors de Guimerà, aquí es defineix millor, i que l’obra consolida un eix que tornarà a sortir: l’exili d’uns protagonistes a qui «l’amor promet el retorn a una arcàdia inexistent».
• L’amor contra l’entorn. També segons Bacardit, l’obra fixa un dels eixos de tot Guimerà: «la impossibilitat d’assolir el desig amorós en un entorn sempre hostil».
• El mestissatge. Per al Diccionari, Saïd, fill de dues religions, és una de les figures on Guimerà millor l’encarna.

Per treballar-la a classe

• Què hi representa cada personatge segons el Diccionari: la Blanca, que acaba fent de «boc expiatori»; en Carles i en Ferran, que hi oposa com el fanatisme i la tolerància; i en Joanot, que hi reforça la convivència entre cultures.
• La comparació de Saïd amb Otel·lo que recull el Diccionari, per ser musulmà i per la fúria.
• La forma: el Diccionari hi destaca el vers blanc sobri i una construcció que tendeix a les unitats clàssiques, i Bacardit hi veu un acostament a «un cert col·loquialisme en els diàlegs».