Primera història d'Esther

Argument

A Susa, la història s’acaba amb els jueus salvats i els seus enemics exterminats; a Sinera, amb el parlament final de l’Altíssim, un captaire cec. Primera història d’Esther és una versió lliure del llibre d’Ester de l’Antic Testament que Salvador Espriu presenta com una funció de titelles. Aquest resum surt de la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC), de la sinopsi editorial que reprodueix l’AELC i del dossier del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) per al muntatge d’Oriol Broggi (2007).

L’Altíssim és qui ho lliga tot. Segons el TNC, ha organitzat la funció amb mossèn Silví Saperes, que hi ha convidat el poble, i hi fa de director d’escena. La història d’Esther que fan les titelles l’ha escrita el titellaire Salom (TNC), i la funció es fa en el jardí dels cinc arbres, que és el de casa seva (GEC). Els dos plans, el de Susa i el del poble que mira, comencen separats i, segons la GEC, acaben fusionant-se, amb el cec que els va cosint amb la seva narració: la processó de Corpus es cola dins el triomf de Mardoqueu, i a la cort persa s’hi lloen barbers i bruixes del poble.

A Susa, el rei Assuer, un «cruel dèspota» segons la GEC, ha repudiat la reina Vasthi per no haver assistit al «jorn apoteòtic» de la cort. Mardoqueu, un jueu vell, hi té una candidata: segons la GEC, l’Esther és cosina seva i ell l’obliga a seduir el rei; la sinopsi editorial en fa la seva protegida, òrfena de ben petita, a qui ell havia rebatejat (es deia Hadassa) perquè ningú no sabés que era jueva. Assuer la fa reina. Mardoqueu està al corrent de tot el que es diu a palau (la sinopsi diu que s’ha fet amic de la portera, la Secundina), i quan s’assabenta d’un pla per matar el rei, el destapa, de manera que Assuer «li ha d’estar en deute».

El perill ve del primer ministre, Aman. La GEC parla del seu antisemitisme, que l’Esther i Mardoqueu volen neutralitzar aprofitant el «desmenjament» del rei; la sinopsi explica que Aman vol convèncer el rei que els jueus del regne li són un perill i que se n’ha de desfer. L’Esther arrisca la vida per salvar el seu poble i ho aconsegueix; Assuer, a més, ordena acabar amb els partidaris d’Aman (sinopsi), i la GEC acaba la història de Susa amb els jueus exterminant els seus enemics.

El parlament de l’Altíssim que tanca l’obra va ple, segons la GEC, de noms, cognoms i malnoms d’Arenys de Mar. Hi condemna les guerres civils, hi exposa una «teoria fragmentària de la veritat» i hi prega pels «difunts de Sinera».

Temes

• La llengua com a herència. Espriu, recorda Feliu Formosa al dossier del TNC, volia fer-hi uns «funerals de la meva llengua»; la GEC hi veu un recull de formes que fos una mena de «testament» del català, i el TNC, «un autèntic monument a la paraula». Formosa matisa que, a la pràctica, l’obra va ser «tot el contrari d’un testament»: un estímul per a grups universitaris que en sabien fragments de memòria.
• El poder. Entre les qüestions que hi troba la presentació del TNC, la primera és com el poder deshumanitza; les altres són la vanitat i la família.
• Perdó i reconciliació. El dossier del TNC hi llegeix «un missatge de perdó, reconciliació i tolerància», i la GEC fa notar que l’Altíssim, al parlament final, condemna les guerres civils.
• El teatre dins el teatre. El TNC remarca que a Sinera ningú, ni els personatges ni el públic, no oblida que és al teatre.

Per treballar-la a classe

• Com es lliguen els dos plans, Susa i Sinera, i quin paper hi fa l’Altíssim (GEC i TNC).
• La barreja de registres que descriu la GEC, de llatinismes i cultismes a gitanismes, col·loquialismes i dialectalismes, el vers intercalat a la prosa i els canvis de to bruscos, buscats expressament.
• El que Espriu demanava a la generació jove, en un text del programa del Grec del 1977 que reprodueix el dossier: «Cal canviar de pell i fins i tot de naturalesa».