Àngel Casas

Qui era Àngel Casas

Per a l’Enciclopèdia Catalana, les novel·les d’Àngel Casas són «obres amb molts referents autobiogràfics»: hi tornen la seva feina a la televisió i el seu barri, Sants. N’hi ha dels primers anys del segle, com Fred als peus (2002) i L’home a qui se li precipitaven els esdeveniments (2005), i de més recents, com L’agonia de Bakunin (2022) i Sidonie té més d’un amant (2020). Va publicar també un recull de contes, Carta d’una desassossegada (i altres relats) (2019), una paròdia de cançoner, ¿Nadal? No, gràcies (2018), i un llibre de gastronomia, L’esperit del vi (2004). Les persones que havia entrevistat protagonitzen les Memòries d’altres (2008). Molt abans, el 1972, havia publicat la crònica musical 45 revoluciones en España (1960-1970).

El 2021, l’Acadèmia Catalana de la Música li va donar el premi Alícia per la seva activitat de periodista musical, un camp en què havia estat crític de Fotogramas i fundador i director de la revista Vibraciones (1974). A la premsa dels anys seixanta havia escrit columnes a Tele-exprés, Serra d’Or i Tele-estel. La televisió el va fer conegut amb Musical Express (1980-1983), un programa de Televisión Española del qual era guionista i presentador i des del qual, segons l’Enciclopèdia, va difondre les tendències del pop i el rock del moment. Va ser director i presentador de l’Àngel Casas Show (1984-1988), a TV3, on més endavant també va fer Temps era temps (2000-2001); a la ràdio, va crear programes per a diverses emissores. Entre el 2008 i el 2014 va dirigir betevé. Va rebre dos premis Ondas (1972 i 1986) i la Creu de Sant Jordi (2007). Va morir a Barcelona el 2022.