Teresa Costa-Gramunt

Qui és Teresa Costa-Gramunt

El Diccionari de la Literatura Catalana presenta Teresa Costa-Gramunt com a poeta i narradora, i també com a dissenyadora especialitzada en exlibris, una dedicació que VilaWeb, el juliol del 2020, completava amb la seva condició de fundadora i vicepresidenta de l’Associació Catalana d’Exlibristes. Aquell mes el diari en publicava les primeres pàgines de La meva llengua, la meva vida, que Voliana havia tret el juny i que l’editor, Jordi Solé Camardons, definia com «una mena de testament vital de l’autora»: segons ell, una reflexió sobre el paper de la llengua en les persones que desemboca en una crítica de la situació del català. VilaWeb, que la fa néixer a Barcelona el 1951 com el Diccionari, li comptava aleshores una quarantena de llibres.

Segons el Diccionari, la poesia és el gènere que ha cultivat de manera més seguida, des de Llibre d’Unai (1994) fins a Cinc visions (2006) i Sojorn a Roma (2007). El viatge hi és un motiu que torna, i on pesa més és a Estampes de Cuba (2001), un recull de proses poètiques sobre la vida «oculta i màgica» de l’illa. La porta d’entrada, però, havia estat la narrativa: el 1991 va publicar El vel d’Harmonia, premi Don-na del 1990, i després L’àngel incorruptible (1997), La crisàlide (2002), que el Diccionari considera més autobiogràfic, i L’ull de Polifem (2004). Amb Oriol Pi de Cabanyes va traduir al català La veritable història de la Lídia de Cadaqués (2002), d’Eugeni d’Ors. Més recentment, Lleonard Muntaner li ha publicat Quadern de l’efímer, que l’editorial descriu com un aplec de «moments d’epifania» que l’autora ha recuperat de la memòria, aquells en què «l’efímer és capaç de tocar l’etern».