Sergi Pàmies

Qui és Sergi Pàmies

Sergi Pàmies va néixer a París el 26 de gener del 1960, en una família que no hi era per gust: el seu pare, Gregorio López Raimundo, era secretari general del PSUC, i la seva mare, Teresa Pàmies, escriptora; tots dos exiliats a França mentre durava la dictadura. Va passar la infància a Gennevilliers, als afores de París, i el juliol del 1971 la família es va instal·lar a Barcelona. Tenia onze anys.

Va entrar a la literatura per la porta del conte. El 1985 va fer arribar uns quants relats a l’editor Jaume Vallcorba, de Quaderns Crema, que els va treure amb el títol T’hauria de caure la cara de vergonya (1986); el 1987 va venir Infecció. Després va provar la distància llarga amb tres novel·les —La primera pedra (1990), L’instint i Sentimental— i el 1997, amb La gran novel·la sobre Barcelona, va tornar al relat breu. D’aleshores ençà gairebé no n’ha sortit.

El que hi busca no és l’excepció. Els seus personatges són gent sense gesta, amb vides que de lluny no semblen donar per a res, i el conte consisteix a trobar-hi el punt exacte on la cosa fa mal o fa riure, sovint les dues coses alhora. lletrA hi posa el dit en un detall: als seus contes, i fins i tot a les novel·les, el que compta més és la primera frase; un cop dita, el que ve després cau sol, imprevisible i alhora inevitable. L’Enciclopèdia Catalana hi subratlla l’humor i la ironia com la manera que té d’anar a parar a l’angoixa, la por o les contradiccions de qualsevol. Si menges una llimona sense fer ganyotes (2006) és el llibre que li va donar més reconeixement de cop: premi Ciutat de Barcelona de narrativa, Lletra d’Or i Setenil al millor llibre de relats publicat a Espanya. Van seguir La bicicleta estàtica (2010), Cançons d’amor i de pluja (2013) i L’art de portar gavardina (2018). Al castellà i al francès s’hi ha traduït tot el que ha escrit; a l’alemany, l’anglès, el búlgar, l’èuscar, el gallec, el grec, l’italià i l’ucraïnès, una part.

Al costat dels llibres hi ha una feina constant fora del llibre. Tradueix del francès al català i al castellà —Agota Kristof, Amélie Nothomb, Daniel Pennac— i escriu articles i cròniques a La Vanguardia, El País i El Temps, amb una branca d’opinió esportiva que li va valer el premi internacional Manuel Vázquez Montalbán de periodisme esportiu el 2014. Ha treballat a RAC1, a Catalunya Ràdio i a Televisió de Catalunya; el 1990, amb Quim Monzó, va firmar la ràdio-novel·la Sang bruta per a Catalunya Ràdio.