Margarida Aritzeta

Qui és Margarida Aritzeta

Per a la biografia de l’AELC, les històries de Margarida Aritzeta «es mouen en un món situat entre el real i l’imaginari». D’entre les novel·les que hi anomena, L’herència de Cuba (1997) surt del que van viure els seus avis, que el 1925 se n’havien anat a Cuba; La maleta sarda, que té Sardenya i Barcelona com a escenaris d’una intriga, es va traduir a l’italià, i El llegat dels filisteus és del 2005. El reconeixement havia arribat de seguida: Quan la pedra es torna fang a les mans va guanyar el Víctor Català del 1980, i Un febrer a la pell, el Sant Joan del 1982.

L’AELC també la destaca en la novel·la negra i en la de ciència-ficció. Amb el col·lectiu Ofèlia Dracs, que segons l’associació «aposta per la narrativa de gènere en llengua catalana», va publicar contes als volums col·lectius Misteri de reina (1994), Essa efa i Boccato di cardinali, tots dos del 1985. Per a lectors joves ha escrit, entre altres, El Gorg Negre (2012), L’aiguamoll dels cocodrils (2000) i Grafèmia (1982), i El vol de la papallona va guanyar el premi Barcanova el 2013; el jurat hi va veure «una obra valenta i atrevida».

Va estudiar magisteri a Tarragona i, a la Universitat de Barcelona, història moderna i contemporània i filologia catalana; s’hi va doctorar amb una tesi sobre Josep Lleonart. A partir del 1970 va passar tres anys a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi; al final es va quedar amb la literatura, i va debutar el 1979 amb un assaig, Carrasclet-Veciana. Del 1979 al 1992 va fer classes a Magisteri, a Tarragona, i aquell any va passar a la Universitat Rovira i Virgili, on des d’aleshores ha fet classes de teoria de la literatura i de literatura comparada. Com a investigadora, del 1985 al 1995 va treballar sobretot en crítica i edició de textos i en història i crítica de la literatura catalana, i va publicar estudis i edicions de l’obra del baró de Maldà, entre les quals una part del Calaix de sastre; des del 1995 ha treballat en semiòtica i teoria de la ficció literària. Fins al 2002 va codirigir amb Montserrat Palau el seminari «Paraula de dona».

Del 2006 al 2010 va ser directora general d’Acció Departamental de la Generalitat de Catalunya. L’AELC li atribueix, en aquell càrrec, la creació de la Comissió de Commemoracions històriques i culturals, que va dirigir, i l’impuls de l’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer, una agrupació de cooperació entre la demarcació de Girona i la Catalunya del Nord, i de la representació que la Generalitat va obrir a l’Alguer. Del 1995 al 1999 va representar l’AELC a la junta de la Institució de les Lletres Catalanes, i des del 1980 ha anat a centres de primària i de secundària de tots els Països Catalans a comentar els seus llibres. Va néixer a Valls el 1953.