Àngel Terron

Qui és Àngel Terron

El 1977 Àngel Terron va publicar el primer poemari, Iniciació a la química, i va començar a editar la revista Blanc d’ou, cosa que va fer fins al 1987, segons l’AELC i l’Enciclopèdia Catalana. El mateix any va començar Tafal, una col·lecció de poesia de Palma que va portar amb Joan Vives i Mas, Andreu Vidal i Andreu Claquell; entre aquell any i el 1982 en van sortir dotze volums, segons la biografia de l’AELC. Més tard va ser coeditor de Poetry and Sons.

El títol d’aquell primer llibre, reeditat el 1996, ja anunciava el tret que les dues fonts destaquen de la seva poesia. L’Enciclopèdia la veu marcada per «la recerca científica i el procés de comprensió de la natura», i la biografia de l’AELC diu que els seus poemes «combinen fórmules, caràcters i figures sòlides dins l’espai textual». Van seguir, entre altres, Llibre del mercuri (1982), Noema (1978), Geometria descriptiva (1999), De bell nou (1993), Sons nets (2004) i Els noms del cervell (2013). Ternari (1986) va guanyar el premi de poesia Vila de Vallirana-Josep M. López-Picó. L’AELC recull també que la seva obra es va antologar a Paraula de poeta (2002) i a Art breu. Antologia 1973-2008 (2008).

La química va ser també la seva professió. L’Enciclopèdia diu que es va doctorar en ciències químiques a la Universitat de les Illes Balears el 1982 i que el 1986 hi va començar a fer de professor titular de química inorgànica; l’AELC el presentava ja com a catedràtic d’aquesta disciplina. Va publicar en revistes internacionals de química, sobretot de química inorgànica, i, segons la biografia de l’AELC, va estudiar la història d’aquesta ciència a les Balears. També va escriure articles a la premsa de Mallorca: a Diari de Balears, a Última Hora i a Diari de Mallorca. Va néixer a Palma el 1953.