Antoni Vidal Ferrando

Qui és Antoni Vidal Ferrando

Antoni Vidal Ferrando no va començar a publicar fins als anys vuitanta, tot i que el primer poema l’havia escrit quan es preparava per a la revàlida del batxillerat elemental. Entremig, la biografia de l’AELC hi situa una crisi de vocació, que va començar quan va deixar Menorca. Hi havia fet tres cursos de mestre, a Maó, i s’hi havia implicat en l’oposició a la dictadura. En tornar a Mallorca, el 1967, se sentia, segons la font, «massa allunyat de les fonts de la llengua i de la qualitat dels seus autors preferits». L’AELC diu que la crisi va culminar amb una autocrítica constant i amb la mort de Bernat Vidal i Tomàs, el farmacèutic de Santanyí que li havia fet estimar el país i la llengua catalana.

L’altra figura d’aquells anys de formació és Blai Bonet, a qui va conèixer el 1961 i que, segons la biografia, li va encomanar «la seva immensa ambició literària». De l’època de Maó, que la mateixa font descriu com un temps «d’il·lusions i de poemes inèdits», en va sortir molt més tard Cartes a Lady Hamilton (1990). És un dels poemaris premiats que l’AELC destaca, amb Calvari (1992), A l’alba lila dels alocs (1988), Si entra boira no tendré on anar (2022), Els colors i el zodíac (1990), Racó de n’Aulet i El brell dels jorns, tots dos del 1986. La poesia que havia escrit fins al 2007 es va reunir el 2008 a Allà on crema l’herba. Com a poeta ha rebut, entre altres, el premi Carles Riba (2021), la Flor Natural dels Jocs Florals de Barcelona (1994), el Cavall Verd de la crítica (1993), l’Ausiàs March (1985) i dues vegades el Ciutat de Palma. El pòrtic de l’AELC fa arrencar aquesta poesia de la identitat illenca de l’autor, amb la voluntat de «construir un discurs sobre l’ésser humà contemporani».

Com a novel·lista, entre el 1994 i el 2007 va publicar tres novel·les que tenen per tema la Mallorca del segle XX. La trilogia es tanca amb L’illa dels dòlmens (2007), premi de la Crítica Serra d’Or, i n’és la segona part La mà del jardiner (1999), premi Sant Joan de novel·la, després de Les llunes i els calàpets (1994). El 2015 les tres novel·les es van publicar juntes, en un sol volum titulat Cicle d’Almandaia, i després encara en va publicar dues més, La ciutat de ningú (2016) i Quan el cel embogeix (2020). Abans, el 2010, havia publicat un dietari, Amors i laberints.

A la Universitat de Barcelona, on s’havia matriculat com a alumne lliure, volia especialitzar-se en filologia; en passar l’expedient a Palma, per raons acadèmiques, va haver de triar història general. Llicenciat el 1978, es va dedicar a investigar la història de Mallorca, a divulgar-la i a ensenyar-la, i el pòrtic de l’AELC considera que el seu assaig més important és La població i propietat de la terra en el municipi de Santanyí (1868-1920). El 2023 va rebre el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana, i abans, la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Santanyí (2018) i el Premi Estrella Mostrejada (2013). Va néixer a Santanyí el 9 de setembre de 1945.