Hilari de Cara

Qui és Hilari de Cara

Abans del primer poemari en català, Hilari de Cara ja havia publicat versos en castellà: la biografia de l’AELC situa les seves primeres provatures a Libro Uno (1969), i explica que un any abans Papeles de Son Armadans, la revista de Camilo José Cela, li havia publicat dos poemes en català. L’espai del senglar (1985) va ser el seu debut com a poeta en català, i un segon recull, amb pròleg de Sergi Pàmies, el va seguir al cap d’uns anys; el 1998 l’autor els va revisar i reunir a Poemes (1985-1991), l’any que també va treure Bolero. L’Enciclopèdia Catalana compta Bolero i Absalom entre els llibres que van fer créixer la seva projecció. Absalom va obtenir el 2007 el Cavall Verd-Josep M. Llompart, el premi de la crítica que concedeix l’AELC. La biografia de l’associació el relaciona amb els anys viscuts als Estats Units i hi llegeix una reflexió sobre «la lluita contra el poder i la seva inutilitat», i Sam Abrams, en un article a El Mundo que l’AELC reprodueix, el descrivia com un «cicle tancat de trenta-tres poemes» que, pel nombre, invocava la Commedia de Dante. Van venir després Postals de cendres (2008), guardonat amb el Pollença el 2007 i amb el Crítica Serra d’Or de poesia el 2009, Via Bàltica (2012), premi Carles Salvador segons l’Enciclopèdia, i Cave papam, premi Miquel Bauçà el 2016. Proa li va publicar Refraccions el 2015, després del Carles Riba del 2014, i Quaderns del port el 2018, l’any que el llibre va guanyar els Jocs Florals de Barcelona. El 2019 El misantrop va sortir a Pont del Petroli, a la col·lecció La Puça del Petroli.

En prosa, l’Enciclopèdia li registra la novel·la Un llac en flames (2009), que li va valer el Qwerty de la crítica com a autor revelació, i el recull Cada família, un porc (2011), que segons la llista de premis de l’AELC va obtenir el Pare Colom de narrativa mediterrània. Nascut a Melilla el 1945, el 1967 s’havia establert a Manacor. Es va llicenciar en història moderna i contemporània a la Universitat de Barcelona el 1972, i el 1989 es va doctorar en filologia catalana a la Universitat de les Illes Balears amb una tesi sobre l’obra narrativa de Quim Monzó. Havia ensenyat anglès i català en centres de Badalona, i a Manacor, a l’IES Mossèn Alcover, va ser catedràtic de llengua i literatura castellanes. Entre el 1995 i el 2002 va viure als Estats Units: segons la biografia de l’AELC, primer va treballar a Washington com a assessor tècnic de l’ambaixada espanyola en matèria d’educació, i després va ser professor de llengua i literatura a l’Escola Internacional de les Nacions Unides, a Nova York, on també va fer de traductor de l’anglès i del francès. Documenta Balear, on va dirigir la col·lecció Varoic de narrativa estrangera en català, li va publicar la traducció dels Poemes de Frank Banton i la de Gent de casa bona (1999), de Joyce Carol Oates, que va fer amb Maria Antònia Caldentey; la biografia li atribueix també l’edició i el pròleg de llibres de Flannery O’Connor, Henry James o Kazuo Ishiguro. A la premsa, del Diari de Balears a El Carrer dels Arbres, va escriure sobretot crítica literària, de vegades amb pseudònims com Hilari Bogbinder o Capità Spolding.